Antiblavers

Benvolguts amics:

L’equip de www.antiblavers.org i www.antiblavers.net aprofita aquestes dates, com cada any, per a desitjar-vos un bon Nadal.

Com a notícia, potser alguns ho han vist ja, però anunciem que enguany hem traduït la web al francès i a l’alemany. En els apartats traduïts veureu en la part superior dreta les banderetes de les altres llengües disposables. Aquesta traducció s’uneix així a la que ja férem l’any passat a l’anglès i al castellà. Més motiu de lluentor de la nostra web, i motiu perquè els nostres nombrosos enemics i envejosos, com diria el gran Toni Cucarella (amic nostre per cert) rosseguen ferro.

L’actualitat imminent valenciana i els atacs que està fent el nou govern de PP-Vox a la nostra terra (i també a la nostra terra germana balear) mereixen un comunicat especial, ço que farem quan tinguem temps, perquè nosaltres, a diferència dels nostres enemics, treballem i no fem el gos. També denunciarem la increïble passivitat del nacionalisme valencià, sobretot de l’oficial, que representa Compromís. Això es deu sens dubte a haver assumit una part de l’ideari neoblaver i també a la comoditat de part dels seus dirigents, que han assumit souets i poltronetes. Al cap i a la fi, neoblaverisme i poltronetes són conceptes sinònims, com sovint hem denunciat. Però com diem, d’això farem un extens i detallat comunicat. 

Enguany, a l’igual que altres anys, hem triat com a imatge per a felicitar el Nadal la bellíssima estàtua de sant Martí en l’església del mateix nom, on comença el carrer de Sant Vicent a prop de la plaça de la Reina, a la ciutat de València. La imatge representa sant Martí partint la seua capa (ja que era soldat) amb un pobre. El fet que l’haguem triat aquesta imatge, a més de la seua bellesa estètica, es deu a que aquesta imatge representa molt bé l’ajuda als més necessitats. I ens ve a dir, doncs, que sense ajudar i compartir aquests dies amb tanta gent necessitada que tenim al voltant, els Nadals no seran complets.

Salut!

Equip d’antiblavers.

Estàtua de sant Martí, de factura flamenca (s. XV), que orna la façana de l’església de sant Martí a la ciutat de València.

Benvolguts amics:

Ens veiem en l’obligació de tornar a escriure una notícia necrològica d’un amic de la web. I en aquest cas no és un personatge menor. És en Joan Botam i Casals (Les Borges Blanques 1926 – Barcelona 2023).

Parlar de la biografia d’aital personatge seria molt extens, i a més hi ha molts reculls on apareix aquesta ben explicada i detallada. Ingressà de jove en l’orde dels caputxins al seu poble les Borges Blanques, i després prosseguí estudis en diverses institucions, fins a doctorar-se en teologia en la Universitat Gregoriana de Roma en 1956 amb una tesi sobre el gran pensador Arnau de Vilanova, que fou premiada per l’Institut d’Estudis Catalans. Ací comença la seua primera vinculació al País Valencià.

Després ocupà diversos càrrecs dins l’orde caputxí, entre ells el de provincial, dos vegades (1963-1972 i 1987-1993). Al llarg dels anys 60 del s. XX va tenir una incessant activitat en tots els àmbits. Potser el fet més rellevant d’aquesta època fou la famosa Caputxinada. Aquesta fou una tancada de 500 universitaris i intel·lectuals al convent caputxí de Sarrià, en senyal de protesta al franquisme. El pare Botam els va acollir i defensar, usant la seua autoritat religiosa i moral, fins que després de dos dies fou inevitable que les forces policials franquistes entraren al recinte i feren detencions entre els tancats.

Fou un acte molt arriscat i perillós, del qual Joan Botam, com a provincial dels caputxins, assumí tota la responsabilitat. De fet arrossegà conseqüències penals fins a pràcticament la desaparició de la dictadura. Això demostra igualment les seues profundes conviccions democràtiques i nacionalistes.

En els anys 60 del s. XX tingué lloc també el Concili Vaticà II, que suposà una renovació profunda de l’Església Catòlica. Joan Botam s’hi abocà a fons. Aquesta renovació de l’Església catòlica tingué diverses manifestacions, des de que els capellans deixaren de fer la missa d’esquenes al poble, fins a agafar un compromís social més fort, i amb el Tercer Món en particular. Altres detalls foren més anecdòtics, però també importants, com per exemple que en els ordes no monàstics, com els caputxins, els frares deixaren de tenir l’obligació de dur hàbit, o barba. Ell em contava divertit com alguns frares al principi no s’hi acostumaven a anar vestits de paisà.

De molt més abast fou l’assumpció de les diverses llengües del món per a la litúrgia. Això ha tingut i té moltes implicacions. En un sentit més ample, implicà que després del Concili Vaticà II, l’Església deu assumir en cada terra la llengua i la cultura pròpies, i defensar-la. Això es va fer a Catalunya gràcies en gran part als esforços de gent com Joan Botam. Al País Valencià no s’ha fet encara, i dediquem un apartat de la web, a parlar-ne d’això.

Al llarg dels anys Joan Botam desenvolupà també dos facetes interessants, com són l’ecumenisme o diàleg interreligiós, i el pacifisme. També això donaria per a fer dissertacions molt extenses, que ja s’han fet en altres llocs.

Joan Botam malgrat ser català de soca i arrel, tenia profunds vincles al País Valencià. En primer lloc, provenia de la població de les Borges Blanques. I no oblidem que aquesta població està lligada a la llegenda de les 300 donzelles lleidatanes que dugué Jaume I a la ciutat de València. Segons la tradició, en acabar la conquesta, en la ciutat de València faltaven dones. I els de Lleida foren els encarregats de dur-les. Això va ser així perquè, a conseqüència d’haver estat els primers a fer un forat en la muralla àrab (en l’actual carrer del Trenc), tingueren privilegis especials en València després de la conquesta. En total vingueren 300 dones, i no sols de ciutat de Lleida sinó d’altres municipis vinculats a ella: Sarroca, Alguaire, les Borges Blanques, Alcarràs, Prades i Ulldemolins. De cada un d’aquests set municipis vingué ja un matrimoni que s’encarregà del trasllat de les donzelles. Aquests 14 caps estan esculpits en la part de dalt del portal romànic de l’Almoina de la Catedral de València, i representen així a aquests set matrimonis.

En segon lloc, ja hem dit que fou un dels pioners en l’estudi del gran pensador valencià medieval Arnau de Vilanova, que continua siguent un gran desconegut, tot i ser un gran metge i un gran reformador religiós (precursor de la Reforma protestant i del ja citat Concili Vaticà II).

En tercer lloc, sempre tingué una actitud comprensible i respectuosa envers el País Valencià, des de Catalunya estant.

En quart lloc, recolzà el nostre projecte des dels inicis. A més el seu pacifisme i el seu nacionalisme ens inspiraren en diversos moments. I per això fem aquesta ressenya del seu traspàs a la nostra web. 

Fou un gran amic nostre, doncs, i la seua pèrdua ens deixa un gran buit. Descanse en pau.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

Fa uns anys vàrem fer aquesta petita auca, amb imatges de la web, sobre la conquesta de València. Falta poc per al 9 d’Octubre, així que espere, doncs, que vos agrade!

El 9 d’octubre, com sabreu, commemora l’entrada del Rei En Jaume a la ciutat de València, el 9 d’Octubre de 1238. En realitat, la ciutat estava presa des del 28 de setembre d’eixe any (la vespra del dia de sant Miquel), i el 9 d’Octubre fou l’entrada oficial.

Sis o set anys abans aproximadament, al rei En Jaume se li havia fet la proposta de conquerir el Regne de València. Fou en el castell d’Alcanyís, en l’actual província de Terol. Ho arreplega molt bé aquesta còpia moderna del Llibre dels Feyts. En ella podem veure agenollat a l’occità Hug de Fullalquer, mestre provincial de l’orde hospitaler, fent-li la proposta de conquerir el regne moro de València al rei En Jaume, que li escolta amb atenció. El noble aragonès Blasco de Alagón (que coneixia el país perquè hi havia viscut desterrat) fou convidat per ell a informar de l’estat del territori, cosa que féu, sumant-se a la proposta del mestre de forma entusiasta, amb un gran elogi del regne : “E és la meylor terra e la pus bela del món…” (El passatge és al “Libre dels feyts” de Jaume I, núms. 127-131). 

Feia uns quants anys que havia conquerit la ciutat de Mallorca, com demostra aquesta imatge antiga que hi ha a Barcelona al Palau Aguilar.

Moment clau de la conquesta de València fou la presa de l’estratègica posició del Puig de Santa Maria, a uns 16 Km de València, que tingué lloc en 1237, on l’exèrcit catalano-aragonès, en molta inferioritat numèrica, derrotà els musulmans, segons conta la llegenda, amb intervenció de sant Jordi, que baixà del cel a lluitar contra els musulmans. Això mostra la peça central del retaula de sant Jordi, de Marçal de Sax, que es troba hui al Museu de Victòria i albert de Londres.

La presa de València fou empresa molt dura, en què el rei en Jaume es quedà a voltes sol per moments, amb l’únic suport dels ordes religiosos militars (templers i hospitalers bàsicament), car els nobles catalans i aragonesos no la veien amb bons ulls. A més, el propi rei fou ferit en el setge, com demostra aquesta imatge:

Recordeu les belles paraules que digué el rei en Jaume en conquerir València, i veure com els moros hissaven el Penó de la Conquesta en senyal de rendició (el 28 de setembre, recordeu):

E quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalgam del caval, e endreçam ves orient, e ploram de nostres uyls e besam la terra, per la mercé que Déus nos havia feyta

Acte seguit, els moros lliuraven la ciutat al rei en Jaume, com bellament mostra aquest panell ceràmic d’una cafeteria de la ciutat de València:

I al final el dia 9 d’Octubre, feren ell i el seu exèrcit solemne entrada a València, com demostra aquest bell panell ceràmic que es pot veure en l’orxateria de santa Caterina, al centre de València:

Més enllà de la concreta presa d’una ciutat, podem dir que amb aquesta conquesta, el Poble Valencià neix com a tal. Poc després es redactarien els furs, que donarien entitat jurídica al Regne de València i al Poble Valencià.

El poble valencià, doncs, neix arran de la conquesta del Rei en Jaume. Abans, els valencians eren musulmans i orientals. Després, foren cristians i occidentals, i integrats en la comunitat de pobles de la Corona d’Aragó.

Benvolguts amics:

Com ja hem comentat molt sovint, en 2011 la web visqué un procés de reestructuració. Mirtjançant aquest procés, entre altres coses, la web primigènia, que es deia www.antiblavers.info , passà a dir-se www.antiblavers.org .

El nom de www.antiblavers.info quedà per a un recent creat blog. Amb el temps, i degut a problemes amb el servidor, el nom es canvià a l’actual, www.antiblavers.net .

El blog www.antiblavers.net pretén oferir un contingut fresc, àgil i directe. I tot i que no ha tingut la ressonància de la web principal, estem molt contents també amb la seua funció i els resultats aconseguits.

Els webmestres imformàtics decidiren en el seu dia posar com a imatge distintiva del blog el bell dibuix que féu el dibuixant flamenc Anton van Wijngaerde de la ciutat de València en panoràmica en 1563, i amb ell ens acomiadem.

Una volta més, als seguidors de la web, gràcies pel vostre suport.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

L’any 2015 fou un any dur per a nosaltres, ja que ens deixaren molts (massa) amics. En febrer d’aquell any ens deixà Pere Maria Orts i Bosch, amb qui tinguérem una relació amical durant tants anys. La seua mort, però, tenint present que tenia 94 anys, era esperada. I a finals d’aquell any ens deixà Francesc de Paula Burguera, amb qui tingueren sols uns pocs contactes personals però que era una persona que admiràvem profundament.

Però la mort de l’amic Jaume Sanz i Buxó ens sobtà de ple. En primer lloc, perquè fou sobtada, cosa d’un parell de mesos. En segon lloc, perquè el nostre amic sols tenia 48 anys. En tercer lloc, perquè era més que un amic, era un conseller, un recolzament, una persona que sabies que sempre estava allà, i que si la necessitaves, de ben segur que t’ajudaria i podies comptar amb ell.

He conegut al llarg de la meua vida poques persones de la categoria d’en Jaume. Era una persona optimista per naturalesa. A més com hem dit, tenia seny o trellat com diem ací. Era una persona tranquil·la i que transmetia tranquil·litat als qui l’envoltaven.

Podria seguir dient qualitats seues, però després de fer un balanç, crec que la seua qualitat principal era la fidelitat. Fidelitat a la família, en primer lloc, era un home que l’estimava profundament. Fidelitat als amics, com he dit adés, sabies que sempre podies comptar amb ell, que sempre estava si alguna volta el necessitaves. Fidelitat a la nació, era un nacionalista íntegre. Fidelitat, en definitiva, a totes les coses que són realment importants.

En Jaume ens recolzà en el projecte de la web des dels inicis, de manera sincera i entusiasta, com sempre feia ell les coses. En Jaume, tot i ser originari del Principat de Catalunya, era d’origen valencià, i sempre tenia interès per les coses valencianes i, siguent ell un nacionalista, com no, pel nacionalisme valencià. Una vegada en una conversa informal, un del nostre equip li digué que en aquesta vida hom havia de fer tres coses: Escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill, i que eixa persona havia fet les dos primeres coses i li mancava la tercera. Llavors en Jaume digué: “Antiblavers és un fill”. És una afirmació potser exagerada, però demostra com valorava i apreciava el nostre projecte.

I conclourem aquesta nota amb aquesta imatge, que creiem que representa l’esperit d’en Jaume:

Aquesta imatge és d’un llibre medieval que es diu Vidal Maior. Aquest llibre recull la compilació dels Furs d’Aragó feta al s. XIII en temps de Jaume I pel bisbe d’Osca, el català Vidal de Canyelles. Aquesta imatge mostra precisament el rei En Jaume manant a Vidal de Canyelles la compilació dels furs aragonesos.

L’hem triada per molts motius. En primer lloc, i encara que siga casualitat, perquè el protagonista es diu Jaume, com ell. En segon lloc, perquè trobem que és una imatge bellíssima, com bellíssima era l’ànima d’en Jaume Sanz i Buxó. En tercer lloc, perquè representa un rei que vol posar ordre, mesura, dret, en definitiva. Tot això féu en Jaume Sanz en vida en molts diversos àmbits.

Mon pare sempre deia que es van morint les bones persones (i ell, mon pare, era també una bona persona) abans que les dolentes. Per desgràcia, el cas d’en Jaume li dóna la raó.

Servisca, doncs, aquesta nota com a modest homenatge a una persona que fou més que un amic, i la falta del qual ens deixà un gran buit irreparable.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

Acabem d’enllestir la tasca titànica de traducció del contingut de la web al francès i a l’alemany.

Sols no s’han traduït les següents parts:

1-El fòrum, per raons òbvies.

2-Les explicacions de les vora 3000 imatges i documents de la galeria, i no per manca de ganes, sinó perquè el sistema informàtic de la web no ho permet.

3-La secció “Blavers d’ara”, que és una secció canviant i dinàmica. Estudiarem, però, traduir-la també en el futur.

Tota la resta de contingut de la web, inclosos material addicional i argumentacions, ha estat, doncs, traduït al castellà i l’anglès. Ja hi havia traduccions a aquestes llengües de la secció “Des de l’exterior”, on els articles dels professors Radatz i Martin havien estat traduïts des de l’inici de la web al català, castellà i anglès (tot conservant la versió originària en alemany respecte al professor Radatz i en francès respecte al professor Martin). Tant al professor Radatz com al professor Martin per cert els ha agradat molt aquesta traducció. El professor Martin s’ha compromès fins i tot a fer una revisió lingüística exhaustiva de la traducció al francès, cosa que de nou li agraïm enormement, i de la qual farem menció especial a l’inici de la web.

Si observeu bé, a dalt a la dreta hi ha unes banderetes que permeten triar la llengua:

Ja comentàrem que el principal artífex l’any passat de la traducció al castellà i l’anglès fou un jove col·laborador, que ell a soles ha fet la major part d’aquesta tan titànica i gegantina tasca. A ell li hem de donar un enorme agraïment. Ara hem tingut de nou l’ajuda de nous col·laboradors

Tots aquests processos de traducció ens han obligat a revisar la web i actualitzar-la: Eliminant xicotets errors, links que ja no funcionen, etc. També afegint contingut que mancava. P.ex. la referència a La Lepra Catalanista en parlar de Blasco Ibáñez, o explicant els lamentables fets del 9 d’Octubre de 2017 en parlar de la violència blavera. Els professors Radatz i Martin ens han fet notat a més que manca una mena d’introducció general al blaverisme, i no sols pels lectors estrangers, sinó per als propis joves valencians, que ja no han conegut el fenomen del blaverisme, degut a la seua derrota i progressiva desaparició. Encara no tenim molt clar com fer-la però evidentment hem de fer-la. I això serà la culminació de la revisió total del contingut de la web.

El projecte antiblavers, doncs, continua avant amb més força que mai. Aquesta notícia és un perfecte colofó al 18 aniversari de la web, recentment celebrat (camí ja del 19è doncs). En el camí s’han quedat les patètiques webs ultrablaveres elpalleter.com i valenciafreedom.com I també la web neoblavera valencianisme.com

Ara és moment que tots els que han criticat en un moment o altre la nostra web, usant una entranyable expressió del nostre amic Toni Cucarella, rosseguen ferro. Per exemple la Redeula (aka Paula Menero i Saborit), que continua fent la mona en internet. O Vicent Baydal, al qual la seua vida social activa li priva temps d’investigar (i de preparar-se p.ex. per a les oposicions a profe de la UJI que ha perdut recentment). O al pesadíssim islamòfil David Segarra (que fa patètiques dissertacions islamistes a TWT), etc. etc.

També a tots aquells que han aprofitat material de la nostra web en un moment, i després no han fet cap menció d’agraïment (acknowledgement diuen a països més educats que el nostre). P.ex. Vicent Flor, que agafà molt de material i info de la nostra web per a la seua tesi doctoral, i que després no sols no ne féu cap menció en ella a la nostra web, sinó que agraí això a un dels nostres col·laboradors censurant-li la publicació d’un llibre a la Institució el Magnànim de la Diputació de València (que presideix i on cobra més que el president Ximo Puig).

Però bé, nosaltres quan férem la web posàrem tot el material (que ens ha costat molt de treball i esforç aconseguir i sistematitzar) a disposició de tot aquell a qui li poguera servir. No férem una web de pagament. I hem usat la magnanimitat que sempre ha tingut el poble llaurador valencià, convidant de la seua collita els forasters (cosa que encara perdura).

A nosaltres no ens preocupen aquestes misèries. Gaudim del moment i no podem deixar de sentir llàstima respecte a eixos que estaran ara, com diria el gran Toni Cucarella, rossegant ferro. Sobretot perquè l’enveja és el pecat principal dels valencians.

Però bo, tornant a l’inici, estem enormement satisfets pel resultat. En primer lloc, perquè aquestes traduccions donaran a conèixer el semi-amagat fenomen blaver de la transició (amb tota la seua càrrega de violència) a molta més gent. En segon lloc, perquè la nostra web d’aquesta manera, guanya més seriositat i caràcter científic (que sempre hem procurat que tinga d’altra banda). En tercer lloc, perquè aquestes traduccions obren nous camins de difusió i de col·laboració científica. En quart lloc, perquè per fi hem culminat un gran somni que teníem fa molts anys, i que no havíem pogut fer realitat encara.

Però nosaltres som justos i no mesquins. Els principals artífex de tot això han estat tots els que hi han col·laborat. A ells els donem, doncs, el nostre més pregon agraïment.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

Va ser a principis de maig de 2005, que la web www.antiblavers.info començà la seua existència. A principis de 2011, la web va experimentar un procés de transformació que féu que el projecte se bifurcara en una web pròpiament dita, www.antiblavers.org, i un blog, que mantingué l’antic nom de www.antiblavers.info , i que ara s’ha convertit en www.antiblavers.net. La web continua oferint un gran material de documentació i fins i tot de recerca històrica, a banda del fòrum, i el blog és quelcom fresc, dinàmic i actual.

La gènesi del projecte l’hem comentada en privat però ja és hora que la comentem en públic. Un grup de gent volíem fer una eina seriosa i científica contra el blaverisme. Al mateix temps, hem volgut fer una eina útil en sentit ample.

Durant aquests 18 anys, malgrat no haver fet tot allò que ens haguera agradat, estem molt contents i satisfets amb els resultats aconseguits. I evidentment, tenim molts projectes que, amb la vostra ajuda, esperem aconseguir entre tots. Creiem que som part important en la derrota del blaverisme violent, representat pel GAV i les JJGAV.

Volem donar les gràcies en primer lloc, als que heu fet possible que la nostra web aplegue a vora 3000 evidències de la senyera quatribarrada a la nostra terra. Precisament fa poc hem fet una reestructuració d’aquesta secció on hem afegit, dins de la secció de Bandera i escut, dos noves seccions més: Una dedicada a les Falles, i una altra dedicada als Moros i cristians. Aquesta darrera secció dels moros i cristians se li dediquem a un gran col·laborador que tenim de les belles comarques del Sud del País Valencià. En segon lloc, volem donar les gràcies a tots els que heu col·laborat de diferents maneres a la nostra web des de la seua fundació.

Un dels objectius d’aquesta web és sens dubte derrotar el blaverisme. I entre tots ho hem aconseguit. Gràcies a tots. Podem dir que, després d’aquests désset anys, hem contribuït decisivament en la derrota del moviment blaver, que començà amb la debacle en 2011 de Coalición Valenciana i Sentandreu.

Els temps, però, han canviat, i ara l’enemic ja no és el blaverisme com a tal, que està pràcticament desaparegut. Fa temps que denunciem el neoblaverisme, que per desgràcia ha ocupat importants quotes de poder en la coalició Compromís, o com a mínim els fan molt de cas. Expliquem la seua història en el comunicat que férem de la campanya contra el nomenament de Vicent Baydal com a cronista de València, i no anem a repetir-ho ací. Se podria definir sintèticament com un anticatalanisme light. Cert que no posen en dubte la unitat de la llengua o els vincles històrics i culturals del PV amb la resta dels PPCC. Però el que pretenen en el fons és la creació d’una consciència nacional valenciana diferent a la resta dels PPCC.

I la raó quina és? Doncs ells creuen (potser sincerament, no ho negue), que això li donarà vots a Compromís. Aquesta idea és legítima. El que no és legítim és la raó de fons per la qual volen eixos vots. Si mireu els sous públics dels dirigents d’aquest partit ho entendreu millor. Si ens endinsem en els actors principals del neoblaverisme trobem casos més escandalosos, com una beca monumental que li han donat al susdit Vicent Baydal, o com un dels altres actors principals del neoblaverisme, Vicent Flor, guanya més que el propi president de la Generalitat Valenciana presidint una fosca i mediocre entitat de la Diputació de València.

Es tracta, doncs, d’això, de sous, poltronetes i prebendes de diversa índole. I nosaltres, o millor dit, el poble valencià, què té a veure amb tot això? Doncs no res. O dit d’una altra manera, és legítim canviar la història i la consciència nacional del poble valencià per a aquests objectius tan terrenals i miserables? Doncs per suposat que no.   

Així doncs, cal reorientar la lluita de la nostra web, els actors i els moviments contra els quals lluitar. L’enemic ara és més subtil i difícil de detectar. Tot plegat recorda la situació que estem vivint amb aquest coronavirus. Però s’ha de lluitar contra ell, perquè si no acaba empastifant tot, com està fent el virus, i com ha fet el neoblaverisme en Compromís i una part del nacionalisme valencià.

Reconeguem a més que contra Vicent Baydal hem encetat una croada personal. Aquest xic ha faltat greument el respecte a un dels nostres col·laboradors, per la qual cosa ha estat denunciat. A més el seu modus operandi, dient infàmies i acudint a fonts blaveres poc fidedignes ens indiquen que, tot i que accepte la unitat de la llengua, cultural, etc. ell en el fons és un blaver.

Tenim noves idees i nous projectes en ment, que esperem fer-vos conèixer molt aviat. I de moment estem capficats en dos tasques gegantines:

1-Amb l’ajuda d’un heroic col·laborador hem traduït tots els continguts de la web al castellà i a l’anglès.

Les traduccions d’aquest col·laborador evidentment les revisàrem, i això ens ajudà a actualitzar i millorar els continguts, eliminant links que no funcionaven, afegint info destacable, com ara la menció i publicació en la web de l’article La Lepra Catalanista de Blasco Ibáñez, una gran mancança des dels inicis de la web, que gràcies a la revisió que férem dels continguts, hem subsanat.

Donem des d’ací públicament les gràcies a aquest col·laborador que tan gegantina tasca està fent, i que tanta difusió i lluentor li donarà a la nostra web.

Estem a punt també d’enllestir la traducció de la web al francès i a l’alemany, que anunciarem en els propers dies.

2-Hem encetat una campanya a favor dels llauradors valencians de taronja. No hi ha res que representa millor l’essència valenciana que la taronja. Molts valencians a més som descendents de llauradors de tarongers. I la taronja podem dir que és la reina de les fruites, una fruita de propietats excepcionals.

I la situació del camp valencià, i del sector de la taronja en concret és dramàtica. I el més greu és que ningú no en parla d’això.

Amb aquesta campanya pretenem ajudar els llauradors de la millor, o potser única, manera que hi ha: ës ajudar a que el que produeixen el venguen directament al consumidor final sense passar per intermediaris. Els intermediaris, i concretament les cadenes de supermercats, són autèntiques sangoneres del camp valencià i dels llauradors de taronja. I aquesta és l’única solució.

Tot just hem encetat aquesta campanya, però anem a diversificar-la de totes les maneres possibles.

Considerem que és la campanya més noble i més grandiosa que hem encetat mai.

Però tornant a l’inici, és moment de joia, perquè al nostre País Valencià, i més encara en el món del nacionalisme, poques entitats i iniciatives arriben a durar 18 anys (i els que ens esperen), i perquè estem molt satisfets dels objectius aconseguits. I sobretot, perquè tenim la mateixa il·lusió i ganes de fer coses que el primer dia. I la tenim perquè tenim moltíssima gent que ens recolza, que ens ajuda, o que ho ha fet en diversos moments, alguns d’ells crítics i difícils. I això és el més important. Gràcies a tots ells des d’aquest comunicat.

Endavant.

Equip d’antiblavers.

Còpia moderna d’una miniatura perduda del manuscrit de la Crònica, en la qual es fa la proposta a Jaume I per a conquerir València al castell d’Alcanyís, a la província de Terol. En ella podem veure agenollat a l’occità Hug de Fullalquer, mestre provincial de l’orde hospitaler, fent-li la proposta de conquerir el regne moro de València al rei En Jaume, que li escolta amb atenció. El noble aragonès Blasco de Alagón (que coneixia el país perquè hi havia viscut desterrat) fou convidat per ell a informar de l’estat del territori, cosa que féu, sumant-se a la proposta del mestre de forma entusiasta, amb un gran elogi del regne : “E és la meylor terra e la pus bela del món…” (El passatge és al Libre dels feyts de Jaume I, núms. 127-131).

Benvolguts amics:

Hui és 25 d’abril, i com sabeu, el 25 d’abril se commemora la batalla d’Almansa.

Aquesta batalla tingué lloc en aquesta localitat castellana propera a Xàtiva el 25 d’abril de 1707, i suposà la derrota de les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria (composades per un conjunt de tropes portugueses, angleses, holandeses i alguns pocs valencians i catalans) front a les dels partidaris de Felip d’Anjou (bàsicament francesos i castellans, i uns pocs mercenaris irlandesos) en la guerra de Successió a la corona espanyola. Més enllà de la qüestió estrictament dinàstica, suposà l’ocupació del País Valencià per les tropes borbòniques i l’anulació dels Furs de València, que dataven del temps de la conquesta de Jaume I. Suposà en darrer terme la fi de l’autogovern que els valencians havien tingut des de la Reconquesta jaumina i la imposició total de les lleis castellanes a la nostra terra, fins i tot en el Dret privat, la qual cosa no va ocòrrer a la resta de territoris de la Corona d’Aragó, on com a mínim se conservà el Dret Civil propi.

L’ocupació borbònica del territori valencià fou extremadament dura, amb episodis com la crema i destrucció de Xàtiva, i el conseqüent rebateig del seu històric nom pel de San Felipe. Anys després els xativins prengueren simbòlica venjança, penjant boca avall el quadre de Felip d’Anjou que hi ha al Museu de l’Almodí (ho féu en realitat el director del museu i cronista llavors de Xàtiva, Carles Sarthou, a incitació del llavors prevere i antic canonge de la Seu de València Francesc Gil i Gandia):

També foren cremades i destruïdes Vila-real i altres poblacions.

En commemoració d’aquest dia, molts valencians ixen cada any al carrer a reivindicar la llibertat per a la nostra terra. Per desgràcia, els diferents governs autonòmics valencians no han fet res perquè aquest dia siga festiu, i és per això que, si el 25 d’abril no cau en dissabte o diumenge, els diferents actes commemoratius han de fer-se sempre el cap de setmana següent o anterior.

Hui fa 316 anys d’aquella batalla, i els valencians encara estem vius i seguim lluitant. Encara resten molts maulets (nom dels soldats partidaris de l’arxiduc Carles front als de Felip d’Anjou, anomenats botiflers). I sens dubte, el maulet més gran de tots els temps es diu Guillem Agulló i Salvador, quasi a la par amb son pare Guillem Agulló i Lázaro.

Servisca, doncs, aquest fil de recordatori seu altra volta.

L’equip de www.antiblavers.org vos convida a lluitar per aquesta terra.

Benvolguts amics:

Hui és 23 d’abril, el dia de sant Jordi. L’equip de www.antiblavers.org i www.antiblavers.net vol desitjar-vos, doncs, un feliç dia de sant Jordi. És una jornada festiva a diversos indrets: el Principat, Aragó, Castella i Lleó (per motius aliens a sant Jordi, sinó perquè eixe dia és la data de la batalla de Villalar), etc.

Sant Jordi fou el sant patró dels diversos territoris de la Corona d’Aragó, a més de ser el sant patró de diveros indrets d’Europa: Anglaterra, Gènova, Geòrgia, Rússia, Grècia, Bulgària, Etiòpia, etc.

Pel que fa a la nostra terra, fou l’antic sant patró del Regne de València, abans que fóra substituït per sant Vicent Ferrer, i fou el patró i emblema del braç militar (nobiliari) a les Corts valencianes. Conta la tradició que sant Jordi baixà del cel a lluitar amb els cristians a la batalla del Puig, com mostra el magnífic retaule de Marçal de Sax que hui dia és al Museu de Victòria i Albert de Londres:

També és d’especial veneració a Alcoi, per haver-se aparegut segons diu la tradició durant el setge dels moros revoltats en 1276.

D’altra banda, el dia de sant Jordi és el dia mundial del llibre, i a tot el món se celebra aquesta data amb vendes i presents de llibres.

Que tingueu, doncs, un bon dia.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

El dia 11 d’aquest mes es compliran 30 anys de l’assassinat del jove nacionalista i antifeixista Guillem Agulló i Salvador per part d’un grup de feixistes.

Molt s’ha parlat i escrit del tema, i no anem a repetir la història, que en si és desagradable, de com els feixistes assenyalaren, acaçaren i finalment assassinaren Guillem.

Sí que convé que recordem l’entrevista que férem des d’aquesta web a son pare, també de nom Guillem, fa un temps, on conta com la seua família va viure tot això. Més interessant creiem que és la part on conta el patiment enorme de la seua família després de l’assassinat del seu fill, que al nostre entendre és potser tan greu com l’assassinat en si.

30 anys després continuen passant coses molt escandaloses al vontant d’aquest fet. Començant per com gent d’alguns grupuscles com el GAV, España2000, la Curva Nord o altres xicotets grupuscles continuen burlant-se de la seua mort. Sense anar més lluny, en la processó (in-)cívica del 9 d’octubre pel matí del 2014, alguns d’aquests grupuscles feren càntics repetits burlant-se de Guillem i lloant aquest assassinat. També és cert, però, que el 9 d’octubre de 2018 fou una gran demostració antifeixista, i tots aquests grupuscles tastaren per fi la seua medecina i notingueren més remei que rossegar ferro, com se sol dir.

Seguint per com en alguns mitjans de la dreta espanyolista continua criminalitzant-se la figura de Guillem i repetint que allò va ser una baralla de bandes. Seguint per com en alguns pobles i ciutats governats pel PP se li continuen negant carrers i places a Guillem, i en canvi sí que dediquen carrers a personatges tan curiosos com Alfonso Rus o Vicente González Lizondo (quins mèrits han fet aquests individus perquè els dediquen carrers?)…Un llarg etcètera.

El més greu potser és que els assassins estan en llibertat i continuen fent de les seues. Com conta el pare de Guillem en l’entrevista que li férem, ni l’assassí ni la seua família li han demanat perdó, quan és el mínim que podien fer.

L’exemple de Guillem, però, té aspectes positius. Representa la lluita de tota una generació, que despertà al nacionalisme en aquell temps. Representa igualment la fidelitat a eixos principis. Representa en darrer terme com, malgrat el seu assassinat pels feixistes, el nacionalisme no sols ha minvat sinó que continua creixent sense parar. Ací podem dir allò que deia l’Església en els primers temps de que sang de màrtirs, llavor de cristians.

I en aquest sentit, malgrat les circumstàncies dramàtiques en què morí, Guillem és un exemple. És la veu de tota una generació i per extensió de tot un poble.

Mon pare sempre me deia que si tens la raó, no tingues mai por. Guillem no va tenir mai por, i per tant, tenia la raó.

Tanmateix, enguany volem homenatjar també el pare de Guillem, Guillem Agulló i Làzaro.

Aquest home ha patit al llarg d’aquests anys tot un calvari, que explica molt bé l’entrevista que li férem al seu dia, i que no anem a repetir ací. Tanmateix, la seua lluita constant i la seua valentia són tot un exemple. Sempre se parla del fill, i és normal, però cal parlar també de son pare, i per això enguany anem a homenatjar-lo a ell també. Igual que hem dit de l’assassí, tota la gent que al llarg de tot aquest temps s’ha burlat o ha faltat el respecte a aquesta família, deurien si tingueren un mínim de dignitat, demanar-los perdó.

Guillem Agulló, pare i fill, són doncs, un exemple de valentia, de dignitat, de coherència, de nacionalisme en definitiva.

Servisca així això com a modest homenatge per als dos plegats.

Equip d’antiblavers.

Foto de Guillem Agulló

P.D.: Com a modest homenatge, posarem una música bellíssima que s’escau perfectament a aquest trist tema. És Una furtiva lacrima, de l’òpera Elissir d’amore, de Gaetano Donizzetti, i cantada per possiblement el millor cantant d’òpera de tots els temps, Luciano Pavarotti. Guillem se mereix la millor música amb el millor cantant.