Antiblavers

Benvolguts amics:

Hui és 25 d’abril, i com sabeu, el 25 d’abril se commemora la batalla d’Almansa.

Aquesta batalla tingué lloc en aquesta localitat castellana propera a Xàtiva el 25 d’abril de 1707, i suposà la derrota de les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria (composades per un conjunt de tropes portugueses, angleses, holandeses i alguns pocs valencians i catalans) front a les dels partidaris de Felip d’Anjou (bàsicament francesos i castellans, i uns pocs mercenaris irlandesos) en la guerra de Successió a la corona espanyola. Més enllà de la qüestió estrictament dinàstica, suposà l’ocupació del País Valencià per les tropes borbòniques i l’anulació dels Furs de València, que dataven del temps de la conquesta de Jaume I. Suposà en darrer terme la fi de l’autogovern que els valencians havien tingut des de la Reconquesta jaumina i la imposició total de les lleis castellanes a la nostra terra, fins i tot en el Dret privat, la qual cosa no va ocòrrer a la resta de territoris de la Corona d’Aragó, on com a mínim se conservà el Dret Civil propi.

L’ocupació borbònica del territori valencià fou extremadament dura, amb episodis com la crema i destrucció de Xàtiva, i el conseqüent rebateig del seu històric nom pel de San Felipe. Anys després els xativins prengueren simbòlica venjança, penjant boca avall el quadre de Felip d’Anjou que hi ha al Museu de l’Almodí (ho féu en realitat el director del museu i cronista llavors de Xàtiva, Carles Sarthou, a incitació del llavors prevere i antic canonge de la Seu de València Francesc Gil i Gandia):

També foren cremades i destruïdes Vila-real i altres poblacions.

En commemoració d’aquest dia, molts valencians ixen cada any al carrer a reivindicar la llibertat per a la nostra terra. Per desgràcia, els diferents governs autonòmics valencians no han fet res perquè aquest dia siga festiu, i és per això que, si el 25 d’abril no cau en dissabte o diumenge, els diferents actes commemoratius han de fer-se sempre el cap de setmana següent o anterior.

Hui fa 315 anys d’aquella batalla, i els valencians encara estem vius i seguim lluitant. Encara resten molts maulets (nom dels soldats partidaris de l’arxiduc Carles front als de Felip d’Anjou, anomenats botiflers). I sens dubte, el maulet més gran de tots els temps es diu Guillem Agulló i Salvador, quasi a la par amb son pare Guillem Agulló i Lázaro.

Servisca, doncs, aquest fil de recordatori seu altra volta.

L’equip de www.antiblavers.org i www.antiblavers.net vos convida a lluitar per aquesta terra.

Benvolguts amics:

Com sabeu, periòdicament reestructurem la llista de “Blavers d’ara”, ja que les circumstàncies i la realitat canvia contínuament. Feia més d’un any que no l’actualitzàvem, i veureu que els canvis són profunds. D’entrada, ixen 10 personatges i entren altres 10. Ací ho expliquem:

Ixen:

1-Isabel Bonig: Ja no és la màxima figura del PP valencià, i sembla que també s’ha retirat de la vida pública, i llavors ja no és rellevant per a la llista. Pe r iguals racons ix de la llista altre pepero il·lustre, Jorge Bellver.

2-Javier Cervera: Aquest xic era el cap de la Curva Nord, implicat en les violentes agressions del 9 d’Octubre de 2017. Está judicat des de llavors, però sembla que aquest plet s’està allargant massa. Des d’aleshores dimití de la presidència de la Curva Nord i no és, doncs, rellevant.

3-Hermann Tertsch: Rebérem molts comentaris privats de que aquesta llista nostra s’havia de cenyir a personatges estictament valencians o molt vinculats al PV. Potser tenien raó, i per aquesta raó l’anem a treure. D’altra banda, aquest personatge sembla haver entrat en una dinàmica autodestructiva, i recentment aparegué en una vídeo visiblement begut en un bar. Què diria son pare Ekkehard Tertsch, que fou militant del partit nazi, després economista de prestigi i que devia ser, doncs, una persona prou seriosa?

Per la mateixa raó (no és un personatge estrictament valencià), Albert Boadella. Aquest home, d’altra banda, està ja prou vellet i decadent, i les seues gracietes, sempre repetitives, ja no se les riuen ni a Madrid, on s’anà a viure fa uns anys. Bo, les seues “fugues” i “exilis” són això, teatrals, perquè ell va i ve al seu poble de l’Empordà. Igual que quan a finals dels 70 s’exilià a França, tornant poc després. Però en fi, aquest personatge té ja vora 80 anys i no pinta res, fins i tot deixà de ser director dels Joglars, la companyia de teatre fundada per ell i que dirigí tants anys. Ja no pinta, doncs, absolutament res, i és raó així més que de sobres perquè el treguem de la llista.

4-Juan García Sentandreu: Aquesta és una gigura històrica del blaverisme, i també de la violència blavera. Tanmateix, d’ençà de la desfeta electoral de “Coalición Valenciana” en 2011, sabem que està fins i tot arruïnat econòmicament. La seua vida pública és també ja gairebé inexistent, i aquest individu té ja més de 60 anys i està, doncs, vell i decrèpit. Està totalment acabat, doncs.
La seua exclusió de la llista és un senyal evident de la desfeta del blaverisme.

5-Hem eliminat ja una sèrie de pseudo-intel·lectuals blavers com Leopoldo Peñarroja, Ricardo García Moya o María Teresa Puerto. Aquests pseudo-intel·lectuals no tenen absolutament cap rellevància hui dia, i de fet no n’han tingut mai, ja que són gent mediocre i sense qualitat intel·lectual. Raó més que de sobres perquè isquen de la llista.

6-Les ties maries Marisa i Isabella. Aquestes eren això, ties maries. Les posàrem un poc perquè recordaven el fenomen de les ties maries blaveres de la transició, i per què no dir-ho, perquè eren hilarants aquestes indivídues. Però en realitat no eren ningú, i el moviment d’agitació blavera que volien crear ha quedat en no res al final.

Entren

1-María Consuelo Reyna: És un error imperdonable de la nostra web no haver posart aquesta dona en primera posició de la llista durant els  vora 17 anys que la nostra web està activa. ELLA és la principal responsable de l’anticatalanisme que ha afectat la societat valenciana. I no sols això, sinó de l’odi, divisió i fractura social que això ha causat en el poble valencià. I tot per una presumpta frustració sentimental-amorosa-sexual amb Manuel Sánchez Ayuso. El mal que ha fet és difícil de reparar.
Per això mateix, no pot ni deu viure una vida d’allò més tranquil·la. Molts col·laboradors de la web ens han suggerit que encetem campanyes contra ella i li demanem comptes d’alguna manera. I això anem a fer, I posar-la en primera posició de la llista serà el primer pas.

2-Pere Mayor i Enric Morera són els que han promocionat dos personatges dels quals hem parlat ja: Joan Mansanet i Lluismi Campos respectivament. Al voltant del nostre comunicat respecte al decès de Pere Riutort ja parlàrem de les presumptes estafes de Campos i Mansanet, i de com eixos dos són objectiu priotari de les campanyes de la nostra web, després de María Consuelo Reyna, com hem dit adés. Però, insistim, Campos i Mansanet han arribat on han arribat perquè han tingut el patrocini i promoció de Morera i Mayor respectivament. I per tant, ells també ne són responsables.
Morera i Mayor ja tingueren un paper important en el seu dia en el procés que dugué a treure el grandiós Francesc de Paula Burguera del capdavant de l’antic PNPV, que acabà convertint-se en la UPV a mitjans dels 80 del s. XX. Fou un procés dirigit per un personatge fosc i tèrbol, Josep Lluís Blasco a qui Pere Mayor obeïa com un oracle.
Diuen ara que Pere Mayor està ficat en negocis tèrbols al centre d’Europa.
Cert que Mansanet no té càrrecs ara al nacionalisme valencià, però n’ha tingut. I en qualsevol cas deuria de ser tirat del partit i del moviment. Quant a Campos, està de cap de gabinet d’Enric Morera. Llavors la pregunta és evident: Enric Morera és tonto? Té fama de babau i ninot, però no se port ser més tonto de tenir com a home de confiança un personatge així.
La connexió directa, doncs, de Mayor i Morera amb Mansanet i Campos respectivament, justifiquen de sobres la seua inclusió en la llista, i en posició rellevant.
PERQUÈ QUI ESTAFA UN NCAIONSLITA ÉS PITJOR QUE ELS BLAVERS.

3-Cake Minuesa és un pseudo-periodista d’extrema dreta espanyolista que ha fet de la provocació i intent de boicot d’actes de l’esquerra i del nacionalisme (en especial del nacionalisme dels PPCC) el seu “modus operandi”. Ja ha rebut denúncies i condemnes judicials per això i àdhuc li han tocat la careta més d’una volta. Nosaltres no anem a fer això evidentment però anem a denunciar la seua activitat espanyolista, antivalenciana i provocadora. També destaquem que aquest individu és nascut a Gandia (la Safor), tot i que pels cognoms deu ser fill de forasters establerts allà. I per tot plegat, l’incloem a la llista.

4-Frederic Aparisi: Aquest xic és un historiador neoblaver de la colleta de Baydal i Esquilache, amb els que forma l’anomenat “Grup Harca”. Ja ficàrem en el seu dia a la llista a aquests dos, per la seua evident activitat neoblavera. Aquest xic no el posàrem al seu dia perquè semblava un investigador més seriós, però hem descobert que no és així. Mirant les fotos seues hem vist que està grosset i que fa cara d’autosatisfet. Això vol dir que aquest xic no treballa dur. També fa vida social, ço que és incompatible amb la vida d’un investigador seriós. I finalment llegint el seu CV publicat a la web del grup Harca, diu al final que “ha rebut moltes premis i distincions”. Però aquest xic, és investigador o va als Òscar de cinema?

5-Paquita Chilet: Aquesta dona és l’actual presidenta del GAV. Per aquesta raó té rellevància suficient per a figurar a la llista. Tanmateix, com hem dit ja, aquesta dona sembla haver dut al GAV a un camí de moderació i constructiu. Per això té tot el nostre aplaudiment i recolzament.

6-Paula Menero i Saborit: Aquesta xica utilitza a les xarxes socials el pseudònim de Redeula. Aquesta xica ha mostrat una hostilitat enorme envers nosaltres, el nostre projecte i alguns dels nostres col·laboradors. Tot sembla que és perquè no li hem adorat i dit a tot que sí, com fan altres xiquets a les xarxes. Però som adults, i som lliures, i sempre fem allò que creguem que cal fer.

D’altra banda, aquesta xica diu que és nacionalista i no té inconvenient a ser amiga de blavers anticatalanistes furibunds com Jaume Hurtado, qui figura a la llista també per cert.

També està disposada a col·laborar i donar dades de col·laboradors nostres (que possiblement seran falses, perquè aquesta xica no és gaire llesta) a una dona madrilenya i possiblement pepera com Maria Abradelo, tal com ja denunciàrem. L’objectiu és fer-nos mal i, de nou, col·laborar amb l’enemic. Nosaltres això no ho faríem mai. Prime perquè els draps bruts es renten a casa, i després perquè nosaltres, a diferència d’ella, tenim valors i principis.

Aquesta xica, en fi, l’hem posada en la posició que l’hem posada pequè seria una espècie de barreja, suposadament nacionalista, entre l’esmentada Paquita Chilet, que és una representació de les clàssiques ties maries blaveres, i Cristina Seguí, que és una dona plena de maldat i odi. Ella en el fons és una tia maria, i si bé siguent objectius no té tant d’odi i maldat com la Seguí, l’agressivitat i mala llet que ha mostrat envers nosaltres són enormes.

Així doncs, Redeuleta, ja t’ho hem dit moltes vegades, perquè sé que ens llegiràs o llegirà això algú dels teus gossets, qui fa una cosa ha d’assumir les seues conseqüències, o dit d’una altra manera, qui se fica amb adults, mereix ser tractada com a adult. I una de les coses que anem a fer EN LEGÍTIMA DEFENSA, és doncs, posar-te a la llista. D’altra banda tothom ha de saber com actues.

7-Sandra Ombuena: Aquesta xica fou presidenta de les Joventuts del GAV i ara ha encetat una línia de col·laboració amb l’IEV (Institut d’Estudis Valencians), que és una institució pseudo-cultural blavera. Tanmateix, com hem dit respecte a Paquita Chilet, aquest gir és digne de lloar i aplaudir. Els antics presidents de les JJGAV (Toni Rochina, Gonzalo Palanca, Aitor Marquina, etc.), eren joves violents i gamberros. És en definitiva totalment admirable l’evolució d’aquesta xica.
La posem en la categoria de pseudo-intel·lectuals blavers, perquè aquesta xica sí està activa en aquest camp.

8-Vicente González-Lizondo Sánchez: Aquest és fill de Vicente González Lizondo, l’històric líder d’UV i del blaverisme durant els 80  i principis dels 90 del s. XX. Reivindicar la figura de son pare és legítim i lloable. El que no és acceptable és que aquest xic intente ressucitar l’anticatalanisme de son pare i el moviment polític blaver, com du fent els darrers anys. Pe aquesta raó l’incloem, doncs, a la llista.

8-Lluís Fornés, el Sifoner: Lluís Fornés, Lluís el Sifoner, fou un cantant de la Nova Cançó valenciana que tingué un cert èxit a les comarques de la Marina i la Safor durant els anys 70 del s. XX en especial. El seu estil era mordaç i irònic, i la seua música enllaçava amb la tradició folklòrioca d’eixes comarques.

No obstant, des d’un catalanisme furibund (no són mai bons els excessos), evolucionà cap a una primera versió de neoblaverisme. Com a assessor lingüístic en Canal9, de la mà d’Amadeu Fabregat, col·laborà en la llista de mots catalans que calia substituir per altres valencians. Això li provocà distanciament dels seus antics companys de viatge, que li boicotejaren una actuació al Teatre Principal. Sembla que això li afectà molt al seu orgull, i la seua evolució ideològica el dugué ja als 90 del s. XX a col·laborar amb destacats blavers, com el jesuïta Joan Costa i Català.

És llavors quan desenvolupà unes delirants teories panoccitanistes, segons la qual el català i l’occità eren la mateixa llengua, i acusà els catalans de “secessionistes” (!!!), tot plegat traspuant un gran anticatalanisme. Una volta jubilat i ja entrat en anys, continua fent-se pesat amb eixes teories i difonent un anticatalanisme subtil. Raó de sobra perquè l’incloguem a la llista.

Cal que actualitzem també els altres apartats d’aquest secció, corresponents a “partits polítics i sindicats”, “grups i entitats” i “empreses”, però com tan sovint hem dit, nosaltres, a diferència dels nostres enemics, treballem i disposem doncs de poc de temps lliure. Però aquesta feina s’ha de fer.

Continuarem informant.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

Just fa aproximadament un mes, el passat 21 de novembre faltà en Tàrbena (Marina Baixa), en Pere Riutort i Mestre.

És complicat resumir la trajectòria vital d’un personatge tan polifacètic i important, però ho intentarem. D’entrada, reproduïm el que diu la Wiki en català, retallant algunes cosestes que estimem supèrflues) i desrpés farem els comentaris addients:

Nasqué a Petra, l’any 1935. Formà part de l’Escolania de Blauets de Lluc (1945), i fou ordenat de prevere de la congregació de Missioners dels Sagrats Cors de Jesús i Maria. Es llicencià en Pedagogia, Filologia Clàssica, Teologia i Filologia Catalana. Del 1967 al 1969 recorregué molts centres escolars de Mallorca a fi de promoure-hi l’ensenyament del català. Des de l’any 1971 residí al País Valencià. El 1979 fou professor de català al Col·legi Universitari de Castelló i entre 1984 i 1986 a l’Escola de Mestres de València, dedicat a la didàctica del valencià. Des de 1986 fou professor titular i catedràtic de Filologia Catalana a la Universitat de València.

Va publicar (1975-77), amb la col·laboració d’Enric Valor, Manuel Sanchis Guarner, J. L. Sanchis, F. Graell i J.C. Bellvert, nombrosos texts per a l’ensenyament del català al País Valencià i a les Illes Balears (Els vents del món). També va treballar en la confecció de texts litúrgics i va presidir la comissió que adaptà oficialment els llibres litúrgics del Concili II del Vaticà (El Nou Testament). Va obtenir el Premi Valencià de l’Any (1977) de la Fundació Huguet i presidí la Fundació La Mata de Jonc

El 14 de maig de 1973, el llavors arquebisbe de València, José María García Lahiguera, creà una Comissió Interdiocesana per als textos en llengua vernacla. En formaren part 18 membres i s’elegí com a president Pere Riutort, nomenat per decret de l’arquebisbe de València el 18 d’octubre de 1973. Els treballs d’aquesta Comissió culminaren en la publicació a finals del 1975 del Llibre del Poble de Déu, completíssima recopilació de textos litúrgics adaptada a les variants valencianes. Per a la publicació i edició d’aquest llibre, hagué de vendre unes terres que tenia a Mallorca per a poder sufragar-la. L’aprovació d’aquest llibre va estar envoltada de polèmica pràcticament des dels inicis, coincidint amb l’aparició del blaverisme en la societat valenciana.

En el 2005, després de jubilar-se com a mestre de la Universitat de València, ja que, aleshores, ensenyava en Magisteri (on havia ensenyat des de mitjan dels anys huitanta), passà a viure en Tàrbena (població valenciana de la comarca de la Marina Baixa), on intentà crear un santuari i diversos projectes religiosos i culturals que no pogueren progressar, entre altres coses, per motius d’abús de confiança i d’estafa per part de persones vinculades amb el partit Bloc Nacionalista Valencià. Deixà empremta entre persones que l’havien tingut com a mestre i, a més, com a mínim, cinc seguidors del seu estil d’ensenyament i d’educació.

Morí el 21 de novembre de 2021 a la localitat de Tàrbena, a la Marina Baixa, indret on visqué, de manera contínua, des de després de la seua jubilació com a mestre de la Universitat de València. Fou enterrat el migdia del 23 de novembre a l’Església de Santa Bàrbara de Tàrbena, en un acte funeral dirigit pel bisbe de la diòcesi d’Oriola-Alacant, Jesús Murgui i Soriano.

Igualment, entre altres coses, es caracteritzava per la seua generositat, per la saviesa, per l’empatia i per l’esperit col·laborador.

Hem penjat a la web un excel·lent document autobiogràfic fet per Pere, del qual sols hi ha versió en castellà, titulat Explanación de algunos aspectos de mi vida y de mi trabajo perquè en voler donar-li la màxima difusió possible, començà per aquesta llengua, i no li donà temps de fer-ne versió en valencià.

Reproduïm d’ell aquesta foto, que creiem que explica molt bé el seu talant didàctic i dialogant:

La nostra relació amb Pere començà a començaments dels anys 90. A través d’un conegut comú el visitàrem un dia a l’Escola de Magisteri, on impartia classe, i ell de seguida ens engrescà en molts dels seus projectes. Colmpartírem amb Pere moltes hores, converses, vivències, etc. que seria ara ací llarg de contar. Podem dir que la influència de Pere en nosaltres fou gran, malgrat que discrepàrem també en molts moments. Sobretot, ens ensenyà la fermesa en la llengua, i ens demostrà amb documentació oficial com era de greu la situació de l’Església valenciana respecte a la llengua pròpia. Aquesta serà una de les línies d’actuació futura de la nostra web, com indicarem.

La figura de Pere representa moltes analogies amb les del seu paisà Ramon Llull, a qui ell admirava pregonament. Com ell, tingué grans projectes, alguns irrealitzables, tot siga dit. Com ell, tingué una activitat incansable i encomiable. Com ell, patí desenganys i amargors. En el cas de Pere primer durant la batalla de València, on fou objectiu de calúmnies i atacs (àdhuc físics) per part de l’incipìent blaverisme.

I després, els darrers anys de la seua vida, fou presumptament estafat per alguns que se diuen nacionalistes, i que si estafen un nacionalista són pitjors que els blavers. Degut al caràcter tan miserable del que han fet, posarem les seues fotos boca avall, igual que el quadre de Felip V en el Museu de l’Almodí de Xàtiva, i ja hem parlat d’ells en diversos moments.

Són Joan Mansanet:

I sobretot Lluismi Campos:

Els dos fan cara de corruptes, i estan ben grossets, la qual cosa vol dir que no han treballat dur mai en sa vida.

Sobre Mansanet no cal que haguem investigat molt, les seues diverses presumptes estafes (no sols a Pere), semblen ser tan conegudes que fins i tot alguns han escrit al nostre fòrum contant-les.

Sobre Lluismi Campos, sols dir que ell li deu TOT a Pere. Era un pobre xic de Quart de Poblet, més o menys graciosset, al qual Pere féu secretari de la seua Fundació La Mata de Jonc. Allà es coneix que Pere li concedí poders per a disposar dels béns (o ell se’ls agafà). Mal fet, aquestes històries sempre acaben mal.

Allà sembla que Lluismi Campos s’apropià d’uns diners que anaven destinats a la llengua i la cultura valencianes, al poble valencià, per al seu benefici propi Amb l’ajuda de Mansanet clar. Pere em deia que Lluismi bramava: Esta fundació és com la meua barraqueta, i jo i Mansanet farem el que voldrem. No comment.

I a aquests personatges no se’ls ha tirat ja de Compromís i del nacionalisme valencià????

Doncs no. Mansanet com a mínim ja no té càrrecs, però n’ha tingut. I quant a Campos, està de cap de gabinet d’Enric Morera embutxacant-se 64444 € bruts anuals, com se pot comprovar en la web de Compromís, on ixen tots els sous dels càrrecs públics (cosa encomiable quant a la transparència tot siga dit).

Sembla, doncs, que l’actual pigmalió de Lluismi Campos és Enric Morera.

Igual que el pigmalió de Mansanet sembla ser Pere Mayor, qui està desaparegut de Compromís però al que acusen de presumptes negocis foscos.

De fet que con l’històric nacionalista Joan Senent li exigia comptes a Joan Mansanet, aquest li responia: T’estàs ficant amb Pere Mayor. I qui és Pere Mayor perquè Mansanet intentara espantar (ço que no va fer) Joan Senent? Un capo de la màfia?

Doncs no, tant Morera com Mayor són dos ninotets, que en el seu dia tiraren fora l’històric, valuosíssim i enorme Francesc de Paula Burguera de l’antiga UPV per a ficar-se ells (teledirigits per un personatge fosc com Josep Lluís Blasco).

Els aproximadament 20 anys que dirigiren el partit aquests dos feren enormement el ridícul, duiguent el partit de fracàs electoral en fracàs electoral. Amb Burguera al capdavant, de ben segur que el partit haguera tret resultats.

El que comença mal, acaba mal doncs. Perquè aquests pesonatges, Morera i Mayor, tenen com a “hereus” uns personatges totalment miserables i en alguns aspectes pitjors que ells encara: Campos i Mansanet.

I la pregunta, de nou, és evident:  Per què collons (amb perdó), en Compromís no foten fora aquests dos (Campos i Mansanet)? Si no ho fan, són igual d’indignes i de corruptes que els partits als quals criticaven quan se presentaven com a baluarts de l’anticorrupció. I, per suposat, no se pot dir que siguen nacionalistes.

El millor homenatge que li podem fer a Pere Riutort és lluitar contra eixos dos (Campos i Mansanet) que li estafaren presumptament i li amargaren els darrers anys de la seua vida. I no són invencibles, com ells se creuen, si hem pogut derrotar el blaverisme, que tenia molts més mitjans i força que ells, també ho farem amb aquests dos.

No donarem pistes, però la línia d’actuació serà triple:

1-Exigir que tiren fora de Compromís i del nacionalisme valencià Joan Mansanet i Lluismi Campos.

2-Exigir que Joan Mansanet i Lluismi Campos tornen tots els diners presumptament presos de la Fundació La Mata de Jonc.

3-Demanar responsabilitats penals a Joan Mansanet i Lluismi Campos.

També ens dedicarem en especial a lluitar per la presència de la nostra llengua en l’Església Catòlica valenciana.

Aquestes dos seran les dos principals línies d’acció que farà la nostra web d’ençà d’aquests moments. I aquest serà el nostre millor homenatge a Pere Riutort.

Continuarem informant.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

Com ja hem comentat molt sovint, en 2011 la web visqué un procés de reestructuració. Mirtjançant aquest procés, entre altres coses, la web primigènia, que es deia www.antiblavers.info , passà a dir-se www.antiblavers.org .

El nom de www.antiblavers.info quedà per a un recent creat blog. Amb el temps, i degut a problemes amb el servidor, el nom es canvià a l’actual, www.antiblavers.net .

El blog www.antiblavers.net pretén oferir un contingut fresc, àgil i directe. I tot i que no ha tingut la ressonància de la web principal, estem molt contents també amb la seua funció i els resultats aconseguits.

Els webmestres imformàtics decidiren en el seu dia posar com a imatge distintiva del blog el bell dibuix que féu el dibuixant flamenc Anton van Wijngaerde de la ciutat de València en panoràmica en 1563, i amb ell ens acomiadem.

Una volta més, als seguidors de la web, gràcies pel vostre suport.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

Va ser a principis de maig de 2005, que la web www.antiblavers.info començà la seua existència. A principis de 2011, la web va experimentar un procés de transformació que féu que el projecte se bifurcara en una web pròpiament dita, www.antiblavers.org, i un blog, que mantingué l’antic nom de www.antiblavers.info , i que ara s’ha convertit en www.antiblavers.net. La web continua oferint un gran material de documentació i fins i tot de recerca històrica, a banda del fòrum, i el blog és quelcom fresc, dinàmic i actual.

La gènesi del projecte l’hem comentada en privat però ja és hora que la comentem en públic. Un grup de gent volíem fer una eina seriosa i científica contra el blaverisme. Al mateix temps, hem volgut fer una eina útil en sentit ample.

Durant aquests setze anys, malgrat no haver fet tot allò que ens haguera agradat, estem molt contents i satisfets amb els resultats aconseguits. I evidentment, tenim molts projectes que, amb la vostra ajuda, esperem aconseguir entre tots. Creiem que som part important en la derrota del blaverisme violent, representat pel GAV i les JJGAV.

Volem donar les gràcies en primer lloc, als que heu fet possible que la nostra web aplegue a vora 3000 evidències de la senyera quatribarrada a la nostra terra. Precisament fa poc hem fet una reestructuració d’aquesta secció on hem afegit, dins de la secció de Bandera i escut, dos noves seccions més: Una dedicada a les Falles, i una altra dedicada als Moros i cristians. Aquesta darrera secció dels moros i cristians se li dediquem a un gran col·laborador que tenim de les belles comarques del Sud del País Valencià. En segon lloc, volem donar les gràcies a tots els que heu col·laborat de diferents maneres a la nostra web des de la seua fundació.

Tenim noves idees i nous projectes en ment, que esperem fer-vos conèixer molt aviat.

Un dels objectius d’aquesta web és sens dubte derrotar el blaverisme. I entre tots ho hem aconseguit. Gràcies a tots. Podem dir que, després d’aquests catorze anys, hem contribuït decisivament en la derrota del moviment blaver, que començà amb la debacle en 2011 de Coalición Valenciana i Sentandreu.

Els temps, però, han canviat, i ara l’enemic ja no és el blaverisme com a tal, que està pràcticament desaparegut. Fa temps que denunciem el neoblaverisme, que per desgràcia ha ocupat importants quotes de poder en la coalició Compromís, o com a mínim els fan molt de cas. Expliquem la seua història en el comunicat que férem de la campanya contra el nomenament de Vicent Baydal com a cronista de València, i no anem a repetir-ho ací. Se podria definir sintèticament com un anticatalanisme light. Cert que no posen en dubte la unitat de la llengua o els vincles històrics i culturals del PV amb la resta dels PPCC. Però el que pretenen en el fons és la creació d’una consciència nacional valenciana diferent a la resta dels PPCC.

I la raó quina és? Doncs ells creuen (potser sincerament, no ho negue), que això li donarà vots a Compromís. Aquesta idea és legítima. El que no és legítim és la raó de fons per la qual volen eixos vots. Si mireu els sous públics dels dirigents d’aquest partit ho entendreu millor. Si ens endinsem en els actors principals del neoblaverisme trobem casos més escandalosos, com una beca monumental que li han donat al susdit Vicent Baydal, o com un dels altres actors principals del neoblaverisme, Vicent Flor, guanya més que el propi president de la Generalitat Valenciana presidint una fosca i mediocre entitat de la Diputació de València.

Es tracta, doncs, d’això, de sous, poltronetes i prebendes de diversa índole. I nosaltres, o millor dit, el poble valencià, què té a veure amb tot això? Doncs no res. O dit d’una altra manera, és legítim canviar la història i la consciència nacional del poble valencià per a aquests objectius tan terrenals i miserables? Doncs per suposat que no.   

Així doncs, cal reorientar la lluita de la nostra web, els actors i els moviments contra els quals lluitar. L’enemic ara és més subtil i difícil de detectar. Tot plegat recorda la situació que estem vivint amb aquest coronavirus. Però s’ha de lluitar contra ell, perquè si no acaba empastifant tot, com està fent el virus, i com ha fet el neoblaverisme en Compromís i una part del nacionalisme valencià.

Reconeguem a més que contra Vicent Baydal hem encetat una croada personal. Aquest xic ha faltat greument el respecte a un dels nostres col·laboradors, per la qual cosa ha estat denunciat. A més el seu modus operandi, dient infàmies i acudint a fonts blaveres poc fidedignes ens indiquen que, tot i que accepte la unitat de la llengua, cultural, etc. ell en el fons és un blaver.

Però tornant a l’inici, és moment de joia, perquè al nostre País Valencià, i més encara en el món del nacionalisme, poques entitats i iniciatives arriben a durar 15 anys (i els que ens esperen), i perquè estem molt satisfets dels objectius aconseguits. I sobretot, perquè tenim la mateixa il·lusió i ganes de fer coses que el primer dia. I la tenim perquè tenim moltíssima gent que ens recolza, que ens ajuda, o que ho ha fet en diversos moments, alguns d’ells crítics i difícils. I això és el més important. Gràcies a tots ells des d’aquest comunicat.

Endavant.

Equip d’antiblavers.

Còpia moderna d’una miniatura perduda del manuscrit de la Crònica, en la qual es fa la proposta a Jaume I per a conquerir València al castell d’Alcanyís, a la província de Terol. En ella podem veure agenollat a l’occità Hug de Fullalquer, mestre provincial de l’orde hospitaler, fent-li la proposta de conquerir el regne moro de València al rei En Jaume, que li escolta amb atenció. El noble aragonès Blasco de Alagón (que coneixia el país perquè hi havia viscut desterrat) fou convidat per ell a informar de l’estat del territori, cosa que féu, sumant-se a la proposta del mestre de forma entusiasta, amb un gran elogi del regne : “E és la meylor terra e la pus bela del món…” (El passatge és al Libre dels feyts de Jaume I, núms. 127-131).

Benvolguts amics:

Hui és 25 d’abril, i com sabeu, el 25 d’abril se commemora la batalla d’Almansa.

Aquesta batalla tingué lloc en aquesta localitat castellana propera a Xàtiva el 25 d’abril de 1707, i suposà la derrota de les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria (composades per un conjunt de tropes portugueses, angleses, holandeses i alguns pocs valencians i catalans) front a les dels partidaris de Felip d’Anjou (bàsicament francesos i castellans, i uns pocs mercenaris irlandesos) en la guerra de Successió a la corona espanyola. Més enllà de la qüestió estrictament dinàstica, suposà l’ocupació del País Valencià per les tropes borbòniques i l’anulació dels Furs de València, que dataven del temps de la conquesta de Jaume I. Suposà en darrer terme la fi de l’autogovern que els valencians havien tingut des de la Reconquesta jaumina i la imposició total de les lleis castellanes a la nostra terra, fins i tot en el Dret privat, la qual cosa no va ocòrrer a la resta de territoris de la Corona d’Aragó, on com a mínim se conservà el Dret Civil propi.

L’ocupació borbònica del territori valencià fou extremadament dura, amb episodis com la crema i destrucció de Xàtiva, i el conseqüent rebateig del seu històric nom pel de San Felipe. Anys després els xativins prengueren simbòlica venjança, penjant boca avall el quadre de Felip d’Anjou que hi ha al Museu de l’Almodí (ho féu en realitat el director del museu i cronista llavors de Xàtiva, Carles Sarthou, a incitació del llavors prevere i antic canonge de la Seu de València Francesc Gil i Gandia):

També foren cremades i destruïdes Vila-real i altres poblacions.

En commemoració d’aquest dia, molts valencians ixen cada any al carrer a reivindicar la llibertat per a la nostra terra. Per desgràcia, els diferents governs autonòmics valencians no han fet res perquè aquest dia siga festiu, i és per això que, si el 25 d’abril no cau en dissabte o diumenge, els diferents actes commemoratius han de fer-se sempre el cap de setmana següent o anterior.

Hui fa 314 anys d’aquella batalla, i els valencians encara estem vius i seguim lluitant. Encara resten molts maulets (nom dels soldats partidaris de l’arxiduc Carles front als de Felip d’Anjou, anomenats botiflers). I sens dubte, el maulet més gran de tots els temps es diu Guillem Agulló i Salvador, quasi a la par amb son pare Guillem Agulló i Lázaro.

Servisca, doncs, aquest fil de recordatori seu altra volta.

L’equip de www.antiblavers.net  vos convida a lluitar per aquesta terra.

Benvolguts amics:

Hui és 23 d’abril, el dia de sant Jordi. L’equip de www.antiblavers.org vol desitjar-vos, doncs, un feliç dia de sant Jordi. És una jornada festiva a diversos indrets: el Principat, Aragó, Castella i Lleó (per motius aliens a sant Jordi, sinó perquè eixe dia és la data de la batalla de Villalar), etc.

Sant Jordi fou el sant patró dels diversos territoris de la Corona d’Aragó, a més de ser el sant patró de diveros indrets d’Europa: Anglaterra, Gènova, Geòrgia, Rússia, Grècia, Bulgària, Etiòpia, etc.

Pel que fa a la nostra terra, fou l’antic sant patró del Regne de València, abans que fóra substituït per sant Vicent Ferrer, i fou el patró i emblema del braç militar (nobiliari) a les Corts valencianes. Conta la tradició que sant Jordi baixà del cel a lluitar amb els cristians a la batalla del Puig, com mostra el magnífic retaule de Marçal de Sax que hui dia és al Museu de Victòria i Albert de Londres:

També és d’especial veneració a Alcoi, per haver-se aparegut segons diu la tradició durant el setge dels moros revoltats en 1276.

D’altra banda, el dia de sant Jordi és el dia mundial del llibre, i a tot el món se celebra aquesta data amb vendes i presents de llibres.

Que tingueu, doncs, un bon dia.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

El pròxim dia 11 d’aquest mes es compliran 28 anys de l’assassinat del jove nacionalista i antifeixista Guillem Agulló i Salvador per part d’un grup de feixistes.

Molt s’ha parlat i escrit del tema, i no anem a repetir la història, que en si és desagradable, de com els feixistes assenyalaren, acaçaren i finalment assassinaren Guillem.

Sí que convé que recordem l’entrevista que férem des d’aquesta web a son pare, també de nom Guillem, fa un temps, on conta com la seua família va viure tot això. Més interessant creiem que és la part on conta el patiment enorme de la seua família després de l’assassinat del seu fill, que al nostre entendre és potser tan greu com l’assassinat en si.

27 anys després continuen passant coses molt escandaloses al vontant d’aquest fet. Començant per com gent d’alguns grupuscles com el GAV, España2000, la Curva Nord o altres xicotets grupuscles continuen burlant-se de la seua mort. Sense anar més lluny, en la processó (in-)cívica del 9 d’octubre pel matí del 2014, alguns d’aquests grupuscles feren càntics repetits burlant-se de Guillem i lloant aquest assassinat. També és cert, però, que el 9 d’octubre de 2018 fou una gran demostració antifeixista, i tots aquests grupuscles tastaren per fi la seua medecina i notingueren més remei que rossegar ferro, com se sol dir.

Seguint per com en alguns mitjans de la dreta espanyolista continua criminalitzant-se la figura de Guillem i repetint que allò va ser una baralla de bandes. Seguint per com en alguns pobles i ciutats governats pel PP se li continuen negant carrers i places a Guillem, i en canvi sí que dediquen carrers a personatges tan curiosos com Alfonso Rus o Vicente González Lizondo (quins mèrits han fet aquests individus perquè els dediquen carrers?)…Un llarg etcètera.

El més greu potser és que els assassins estan en llibertat i continuen fent de les seues. Com conta el pare de Guillem en l’entrevista que li férem, ni l’assassí ni la seua família li han demanat perdó, quan és el mínim que podien fer.

L’exemple de Guillem, però, té aspectes positius. Representa la lluita de tota una generació, que despertà al nacionalisme en aquell temps. Representa igualment la fidelitat a eixos principis. Representa en darrer terme com, malgrat el seu assassinat pels feixistes, el nacionalisme no sols ha minvat sinó que continua creixent sense parar. Ací podem dir allò que deia l’Església en els primers temps de que sang de màrtirs, llavor de cristians.

I en aquest sentit, malgrat les circumstàncies dramàtiques en què morí, Guillem és un exemple. És la veu de tota una generació i per extensió de tot un poble.

Mon pare sempre me deia que si tens la raó, no tingues mai por. Guillem no va tenir mai por, i per tant, tenia la raó.

Tanmateix, enguany volem homenatjar també el pare de Guillem, Guillem Agulló i Làzaro.

Aquest home ha patit al llarg d’aquests anys tot un calvari, que explica molt bé l’entrevista que li férem al seu dia, i que no anem a repetir ací. Tanmateix, la seua lluita constant i la seua valentia són tot un exemple. Sempre se parla del fill, i és normal, però cal parlar també de son pare, i per això enguany anem a homenatjar-lo a ell també. Igual que hem dit de l’assassí, tota la gent que al llarg de tot aquest temps s’ha burlat o ha faltat el respecte a aquesta família, deurien si tingueren un mínim de dignitat, demanar-los perdó.

Guillem Agulló, pare i fill, són doncs, un exemple de valentia, de dignitat, de coherència, de nacionalisme en definitiva.

Servisca així això com a modest homenatge per als dos plegats.

Equip d’antiblavers.

Foto de Guillem Agulló

P.D.: Com a modest homenatge, posarem una música bellíssima que s’escau perfectament a aquest trist tema. És Una furtiva lacrima, de l’òpera Elissir d’amore, de Gaetano Donizzetti, i cantada per possiblement el millor cantant d’òpera de tots els temps, Luciano Pavarotti. Guillem se mereix la millor música amb el millor cantant.

Benvolguts amics:

L’equip d’antiblavers (www.antiblavers.org i https://antiblavers.net/) aprofita aquestes dates, com cada any, per a desitjar-vos una bona entrada d’any 2021. Disculpeu el retard, però nosaltres, a diferència de molts dels nostres enemics, estem sempre molt ocupats.

Respecte al motiu principal de la web, que és la lluita contra el blaverisme i la seua derrota, creiem que l’objectiu està ja aconseguit. No sols el blaverisme ha fracassat electoralment (i no sembla que se’n vaja a recuperar a curt termini), sinó que el GAV vengué la seua històrica seu a Russafa, entre altres coses, senyal inequívoc de decadència i derrota. Servisca aquesta felicitació, doncs, com a comunicat on proclamarem la derrota (amb totes les cauteles necessàries) del blaverisme, i la reorientació dels objectius de la web.

Però apareixen en l’horitzó nous enemics, com el neoblaverisme, i front a ell lluitarem amb totes les nostres forces, desemmascarant-lo en primer lloc, ja que un dels seus triomfs és aconseguir passar desapercebuts i anar infiltrant a poc a poc el seu missatge.

Pel que fa al blaverisme estrictament, aquests tenen un darrer bastió, que és una sèrie de grups de pressió en la catedral de València, que han aconseguit que l’Església Catòlica siga, amb diferència, la institució més castellanitzada del PV. En la seua mentalitat, l’Església és l’única institució que no ha cedit al catalanisme. En el fons, ja veieu què volen: Tenir una institució totalment castellanitzada. Per als creients, això és trist i un escàndol. Per als no creients, deveu pensar que l’Església Catòlica és una institució més que opera en territori valencià, i per tant deu respectar la idiosincràsia, llengua i característiques del nostre poble, a més de complir la legislació lingüística vigent. Aquest serà l’altre camp de lluita, fins i tot més important que el primer esmentat.

Que tingueu, doncs, un bon any 2021.

Equip d’antiblavers.

Adoració dels Reis per Roger van der Weyden (ca. 1450).

Benvolguts amics:

Feia dos anys que no reestructuràvem la llista de “Blavers d’Ara”, i ja tocava. Per a la nostra alegria, veureu que ixen de la llista molts dels blavers clàssics, ja que això indica que estan totalment derrotats, i altres són ja prou vellets i no pinten res. Alguns, com veureu, fins i tot els hem posat a la llista de manera anecdòtica, podríem treure’ls perfectament. En total, ixen de la llista aquests personatges:

–Vicent Estruch el Alfarrasí: Aquest xic fou protagonista de diverses agressions el trist 9 d’octubre de 2017. Però en realitat, a aquest xic, qui el coneix? No és absolutament gens important. A banda, la seua estètica plena de tatuatges i amb musculatura umflada amb hormones ens indica que no deu ser un xic gaire llest (sobretot perquè les hormones li desfaran el fetge i la tiroides quan siga vell). En darrer terme, no anem a donar-li publicitat, i el traiem, doncs, de la llista.

–Antonio Cañizares: L’encara arquebisbe de València ha arribat a l’edat de jubilació, i deixarà, doncs, aviat, de ser arquebisbe de València. L’assumpció del valencià per part de l’Església valenciana continua no obstant siguent el gran repte de la societat valenciana, i en parlarem més avant.

–Francisco: Com a cantant i com a personatge públic està ja totalment acabat.

–Àlex Esteve: Aquest xic tingué un paper important en el blaverisme fa un temps, i àdhuc participació en actes violents. Tanmateix, fa molt de temps que no sent res d’ell, i això és una mostra de la derrota del blaverisme clàssic que hem indicat.

–Presen Roca: Altra dona blavera clàssica, pertanyent a la generació llunyana de “ties maries blaveres”, però de la qual ja no se sent res des de fa temps, i que deu ser ja, doncs, una venerable velleta.

Entren a la llista:

–Lluismi Campos i Joan Mansanet. Aquests personatges no són blavers clàssics i ni tan sols blavers. Llavors per què entren a la llista (i en posicions destacades, com veurem)?

Doncs corren rumors, i el tema està en mans judicials, que els dos haurien presumptament participat en l’estafa del prevere mallorquí establert a València Pere Riutort. Pels qui no saben qui és aquest prevere, poden llegir informació d’ell a la seua entrada a la Viquipèdia. En resum, tota una vida dedicada a la promoció del poble valencià i a la defensa del valencià en l’Església valenciana. A principis de la dècada del 2000, en la seua Fundació La Mata de Jonc, disposava d’un capital destinat als seus projectes de promoció del poble valencià. Lluismi Campos era llavors la seua mà dreta en aquesta fundació, i se’ls hauria apropiat presumptament. Joan Mansanet hauria participat també presumptament.

Aquest Mansanet té a més una llarga història de presumptes estafes i enganys a altra gent, com al també nacionalista Joan Senent, o als llauradors de la Cooperativa la Valldigna, del poble dels seus pares Simat de la Valldigna (cosa especialment greu perquè s’aprofità així de la seua poca cultura).

Ho expliquem amb més detall quan parlem d’ells. I com se pot designar qui estafa a un nacionalista? Es pot anomenar nacionalista? Per suposat que no, són PITJORS QUE ELS BLAVERS, i fan més mal que ells, perquè a més donen mala imatge del nacionalisme, i impedeixen així que més gent se sume al projecte.

Però la sorpresa és que els dos han tingut, i en el cas de Lluismi Campos encara tenen, càrrecs importants en la coalició Compromís. Campos sembla ser ara la mà dreta ni més ni menys que d’Enric Morera, president de les Corts Valencianes, i és cap del seu gabinet. El susdit Morera sempre ha tingut fama de ninot i de persona de poc caràcter. Però ara, a més, és tonto? No coneix la gent de la qual s’envolta? Sembla que no, i més raó per tant per a denunciar aquests fets.

En qualsevol cas, Compromís, no se treu les pomes podrides de la cistella? Vol que podrisquen tota la cistella? Doncs això passarà si no les lleven.

–Vicent Baydal i Ferran Esquilache: Sobre Baydal ja hem parlat abundosament en altres fils, en la campanya contra el seu nomenament com a cronista de València i en la denúncia que li hem fet a ell i altres amiguets seus, i no anem a repetir ací la seua manca de rigor científic, la seua manipulació constant, les seues ganes de trepar i eixir a tots els mitjans, el seu autobombo contant, etc. Esquilache és una mena de gosset seu, i segueix el seu “mestre” en totes aquestes coses.

La seua inclusió en la llista, a diferència dels altres, sí que tindria una certa justificació, ja que són neoblavers. És a dir, no són blavers en sentit clàssic, sinó que pretenen fer una construcció històrica a partir de l’Edat Mitjana (de la qual diuen ser experts) on el Regne de València apareix com a entitat diferenciada del Principat de Catalunya. I aquesta és una idea obsessiva de Baydal i Esquilache, que pretenen justificar amb suposades troballes documentals i fent el cherry picking que tant critiquen. Com hem denunciat, la motivació principal seua és pensar que això donarà vots a la coalició Compromís, i llavors ells podran accedir a les prebendes que tant anhelen. Però en primer lloc, Compromís no té ni de bon tros el copyright del nacionalisme valencià, hi han altres partits nacionalistes valencians com ERPV, Demòcrates Valencians, la CUP (amb regidors en alguns pobles) i altres. En segon lloc, les seues prebendes, souets, poltronetes, subvencions, etc. són nacionalisme valencià? PER SUPOSAT QUE NO. No ens interessen ni tenen res a veure. I aquesta motivació és la causa darrera perla qual aquests xics (i algun altre) estan intentant fer tota aquesta nova reconstrucció històrica.

D’altra banda la història no se pot canviar segons interessos polítics. Això s’ha fet en altres llocs i moments i és perillosíssim. Recorda l’Ahnenerbe dels nazis, que cercava avantpassats de la raça ària a Bolívia o al Tíbet (sic!).

Una volta feta aquesta exposició, anem a explicar els criteris que hem seguit en la gradació dels personatges d’aquesta llista:

-La primera posició l’ocupa sens dubte el canonge de la catedral de València Jaime Sancho. L’Església Catòlica és a hores d’ara la institució més castellanitzada de la societat valenciana, i això és una “victòria” del blaverisme, que sempre presumia de que l’Església era l’única institució que “no havia cedit al catalanisme”. Les connexions entre Blaverisme i Església han estat molt estretes, i les  analitzem en un apartat de la web. Una volta morts ja gairebé tots els eclesiàstics que recolzaven el blaverisme i la castellanització de l’Església valenciana, sols resta ja enredant i intrigant a favor d’això l’esmentat Jaime Sancho. I per això mereix, doncs, la primera posició.

-La segona i la tercera posició l’ocupen els ja esmentats Lluismi Campos i Joan Mansanet. No anem a repetir ja el que hem dit adés sobre ells, però estafar altres nacionalistes, com hem dit, els fa ser pitjor que els blavers, i mereixen per tant estar en la segona i la tercera posició.

-La quarta posició se la reservem a Javier Cervera, antic responsable de la Curva Nord, que dimití a conseqüència dels fets violents protagonitzats per blavers el trist 9 d’octubre de 2017. Aquest xic està en judicis per això (i és defensat per cert per un vell defensor de joves blavers violents i vell conegut nostre, Vicente Boluda). Se podria inferir que fou un dels ideòlegs del que passà, i per tant mereix estar en aquesta quarta posició.

-La cinquena i sisena posició la reservem als grups blavers més influents hui: En política, el partit Som Valencians, dirigit per Jaume Hurtado, i socialment Lo Rat Penat, dirigit per Enric Esteve. Com ja hem dit altres voltes, Som Valencians és un partit que podríem considerar de centre-dreta i moderat. Així mateix hem de destacar que ha inclòs un individu de raça negra, Gary Eteo en la direcció del partit, i això és lloable. Tanmateix, defensa un blaverisme clàssic i tancat (llengua valenciana, bandera blavera, cap relació amb la resta de Països Catalans), i per tant no és possible l’entesa amb ells. Quant a Lo Rat Penat, continua amb el seu blaverisme tancat, d’ençà dels luctuosos fets de 1977, on Manuel Sanchis Guarner, Joan Senent i altres foren expulsats. L’altra institució blavera destacable, la RACV, darrerament no fa tant d’activisme blaver, en el seu si hi han partidaris de l’acostament a la normativa oficial, i té altres seccions científiques, per la qual cosa no l’hem inclosa ací en aquests moments.

-La setena i la vuitena posició correspon als representants actuals de l’activisme agit-prop del blaverisme, que sempre ha estat tan important, en especial en els seus inicis. I ací posem el locutor de ràdio Pepe Herrero i les activistes Marisa i Isabella, que serien una espècie de reencarnació de les ties maries de la transició, que tants de rèdits donaren als blavers.

-En la novena posició hem posat José Luis Roberto. En realitat el seu partit España 2000 és totalment insignificant, varen vendre el seu Hogar Social prop del jardí d’Aiora, i el propi Roberto té vora 70 anys, i està ja vell i decrèpit. Però aquest home té una obsessió malaltissa per cridar l’atenció de tant en tant, i el darrer 12 d’octubre de 2020 encapçalà un grup d’ultradretans que desfilaren pel barri de Benimaclet a València. Però ho hagueren de fer escortats per la policia i amb una contramanifestació que els triplicava en nombre. Quina diferència amb l’acte semblant que feren en 2010, on entraren al Bar Terra i amenaçaren els presents, veritat?

-En desena i onzena posició hem posat els representants del PP que destaquen ara pel seu anticatalanisme, i ací estan [b[Isabel Bonig[/b] i Jorge Bellver.

-En dotzena i tretzena posició, és a dir, just al mig de la llista, estan els ja esmentats Vicent Baydal i Ferran Esquilache. Com hem dit adés, manipular la història per uns interessos electorals que impliquen prebendes per a ells és inacceptable. I a més, sense ser uns blavers clàssics, sí que es poden qualificar de neoblavers.

-En catorzena posició està una vella coneguda nostra, Cristina Seguí. Puja posicions, però que no se faça il·lusions, no és perquè haja fet mèrits, sinó pel resultat de la reestructuració de la web.

-En quinzena i setzena posició estan dos forasters que tenen o han tingut alguna relació amb el blaverisme, i la inclusió dels quals en la llista ja explicàrem en el seu dia, Hermann Tertsch i Albert Boadella.

-En dessetena posició (i fins i tot podria estar més baix) està un vell activista blaver, Juan García Sentandreu. Està a la llista més aviat com a relíquia històrica, perquè porta ja uns 3-4 anys totalment desaparegut. Ens han arribat veus inclús que, d’ençà de la desaparició del seu projecte de Coalició Valenciana, està arruïnat, i no s’ha pogut recuperar.

-En dihuitena posició apareix José Javier Esparza, que ésun personatge sinistre per l’aspecte (du un ull tapat com si fóra un pirata), però que més que blaver és ultraespanyolista. Aquest individu és nascut a València, però deu ser fill de forasters, i a més ha viscut sempre i viu actualment a Madrid, per tant és valencià de nom sols.

-I entre la dinovena i la vint-i-tresena posició, apareixen, igual que en altres llistes, noms d’intel·lectuals (o pseudo-intel·lectuals) blavers: Voro López, Toni Fontelles, Leopoldo Peñarroja, Ricardo García Moya i María Teresa Puerto.

I també com en altres llistes, tanquen la llista dos històrics blavers, Carles Recio i Baltasar Bueno. En realitat, la seua inclusió és un tant anecdòtica, perquè els dos estan prou desapareguts a hores d’ara, sobretot Carles Recio d’ençà que en 2018 el suspengueren de treball i sou del seu treball a la Diputació de València, en el qual sols anava a fitxar i no treballava.

Com podeu veure, amics, el blaverisme clàssic està desapareguent a poc a poc, però sorgeixen nous perills en l’horitzó, encapçalats pel neoblaverisme.

Però la principal relíquia que ha deixat la influència del blaverisme és la castellanització de l’Església catòlica valenciana. Com això a més a aquestes altures és ja totalment escandalós, cal lluitar contra aquest fet amb totes les forces.

Equip d’antiblavers.