Antiblavers

Benvolguts amics:

Fa poc ha emès Àpunt el documental Déu també parla valencià, centrat en la figura de Pere Riutort, i també en la situació de marginació de la llengua dins de l’Església catòlica valenciana d’ençà de la transició.

Aquesta és la crònica de premsa del documental:

En haver deixat enrere un camí asfaltat, un sacerdot puja al cim d’una muntanya de Tàrbena, a Alacant, havent de trepitjar les pedres d’un nou i escarpat camí; ho fa amb l’ajuda d’un bastó, però també del seu esperit indomable.

És una de les primeres imatges que es presenten, al documental Déu també parla valencià, del prevere mallorquí Pere Riutort (1935-2021), que dos mesos abans de morir va ser entrevistat amb motiu de la creació d’aquest treball del documentalista Valentí Figueres i el seu equip de la productora valenciana Los Sueños de la Hormiga Roja. Així, sense Riutort, però amb la presència de bona part dels protagonistes del projecte, entre els quals destaquen preveres i amics seus, el treball es presentarà el 2 d’octubre a les 19 hores al Teatre Micalet, de València, per demostrar que, com sosté Figueres, el camí que va emprendre Riutort durant la dècada de 1970 continua sent reivindicat en l’actualitat.

Va ser un camí en què aquest filòleg que va arribar al País Valencià el 1971 i va promoure l’ús del valencià en la litúrgia de tota l’extensió diocesana d’aquest territori “es va trobar uns vents contraris per poder caminar en plenes condicions”, com recorda un altre dels testimonis en aquest documental i coneixedor de les conviccions del sacerdot resident a Tàrbena, el monjo Josep Miquel Bausset. Aquesta onada de crítiques va aflorar en veure la llum el Llibre del Poble de Déu (1974), del qual Riutort va ser un dels motors en ser designat president de la Comissió Interdiocesana per als textos litúrgics en llengua vernacla. Una obra, paradoxalment, que havia rebut l’aprovació dels prelats valencians d’aquells temps.

“Tractant-se d’un llibre que permetia seguir les misses en valencià, tant Pere Riutort com els sacerdots valencians que van fer ús d’aquest document van ser instantàniament atacats i insultats —denuncia Bausset mig segle després de l’aparició del document, sufragat pel mateix Riutort—, i, així les coses, llevat del bisbe gironí Josep Maria Cases (1919-2002), de Sogorb-Castelló, cap dels altres quatre prelats el va fer seu“.

No obstant això, “el combatiu Riutort no es va doblegar” davant de tots aquests embats rebuts per alguns mitjans de comunicació i, fins i tot, per correu postal, com reflexiona Figueres, i va acabar convertint-se en exemple, durant dècades, per a sacerdots que observaven en la seva figura un trampolí per fer accedir al País Valencià les decisions en matèria lingüística preses al Concili Vaticà II. Alguns d’ells, però també experts en cultura valenciana, repassen al documental com la desllatinització de la litúrgia a les misses es va limitar a fer-se en castellà. “El que es va viure va ser un cas de terrorisme contra persones com Riutort i contra els cristians que volien viure la fe en la nostra llengua“, diu Bausset.

Per bé que, en l’actualitat, de les 2.500 misses celebrades cada setmana a les diòcesis valencianes, són una cinquantena les que s’acostumen a fer en valencià, “la pedra que va col·locar Riutort en aquest camí continua sent crucial, en tractar-se d’una obra aprovada, també, pel Vaticà“, apunta Valentí Figueres.

“Uns anys després que passés tot allò, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua va enviar a l’Arquebisbat de València un missal en valencià, i allà, al Palau episcopal, està amagat en qualsevol calaix, sense ser aprovat”, reconeix Josep Miquel Bausset, que celebra, a pesar d’això, els “petits passos” que ha fet l’arquebisbe Enric Benavent: “Es mostra sensible per fer ús del valencià —acaba Bausset—, però ho té molt difícil; el clergat valencià, en general, creu que el valencià continua sent una llengua de segona“.

FEU DIFUSIÓ.

Si voleu que el documental es projecte en algun local, associació, cinema, etc. podeu contactar amb els responsables:

-mail@hormigaroja.com

El recomanem vivament, els que el veieu, segur que vos agradarà.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

Una volta més fem una reestructuració de la llista de “Blavers d’ara”. Hem fet un repàs, i hi havia unes omissions importants, que han estat compensades per altres personatges que ja no són importants, i que hem tret de la llista.

Entren a la llista:

Ací entren uns personatges neoblavers que havíem omès i que és important que estiguen. Veureu que cada volta els neoblavers tenen més importància en la nostra llista, i és que potser en el futur haurem de fer un apartat de la web dedicat al neoblaverisme o fins i tot dedicar-li una web sencera. Front a la decadència actual del blaverisme clàssic, aquests són l’enemic del futur del nacionalisme.

–Francesc Fort: Aquest és un personatge semidesconegut però molt important per al neoblaverisme. Aquest xic treballa a la Wikimedia Foundation, i està vinculat al projecte de la Wikipèdia des de fa molts anys. Darrerament sembla que seria l’encarregat de temes valencians a la Wikipedia en català. Degut a a seua influència, alguns articles claus de la Wikipèdia en català referits al País Valencià i també al nacionalisme valencià, tindrien una línia marcadament neoblavera (p.ex. les entrades sobre “Nacionalisme valencià” o sobre “Senyera del País Valencià”). Igualment altres articles sobre personalitats molestes al neoblaverisme estan retallats (p.ex. l’article sobre Joan Fuster, on no s’hi diu res de la seua extensa i brillant activitat intel·lectual fora de temes nacionalistes valencians). En darrer terme, gairebé tots els personatges del neoblaverisme tenen dedicats articles laudatoris i fins i tot extensos. A la Wikipèdia i en altres xarxes socials semblaria aquest personatge utilitzar el pseudònim de TaronjaSatsuma.

–Vicent Flor: Aquest és un neoblaver clàssic, que prové del blaverisme tradicional i fins i tot “heavy”. Algun dia se deuria aclarir quin paper tingué presumptament quan era president de les Joventuts d’Unió Valenciana en el naixement del Grup Vinatea (que embrutava i amenaçava els pocs comerços de la ciutat de València i voltants escrits en valencià normatiu. O en la campanya de 1992 de pintades de  “Barcelona 92-València 0”. Tanmateix, sí és cert que anà evolucionant lentament, acceptant la unitat de la llengua, enfrontant-se al president d’UV Vicente González Lizondo, i al final unint-se al PVN (Partit Valencià Nacionalista). Fou el model de “blaver reconvertit”, i ha rebut al llarg dels anys una ajuda descarada de diferents personatges com Rafa Castelló (marit de Pepa Chesa, que li “ajudà” a entrar al Departament de Sociologia de la Universitat de València) o d’Agustí Colomines (tèrbol personatge que representa el sector de l’antiga Convergència que vol renunciar als PPCC per a centrar-se en la independència sols del Principat, com ja denunciàrem en el seu dia) a través de l’Editorial Afers (vinculada a Agustí Colomines i que no fa més que publicar-li tot el que escriu aquest xic, encara que tinga poca qualitat). Tanmateix, tanta “evolució”, en el fons no ho és tant. Aquest xic defensa aferrissadament una identitat valenciana diferent a la catalana (encara que, insistim, Agustí Colomines i el sector puigdemontista en general li riguen la gràcia). També defensa altres idees discutibles des del punt de vista nacionalista, com ara dir que el València C.F. és un focus de nacionalisme, quan és el contrari, tal com demostrem en un apartat de la web, i es pot veure en l’actualitat també.
Aquest xic, en fi, agafà moltíssim material de la nostra web per a la seua tesi doctoral i estudis sobre el blaverisme. No passa res, tot el material de la web és públic i el posàrem per a divulgació. Però podia haver-ho reconegut o haver-ho dit en algun lloc. “Acknowledgement” diuen a països més educats que el nostre.

–Pere Fuset: Aquest xic prové del GAV (com Vicent Flor) i també diu que ha “evolucionat”. El cas és que mentre fou el principal administrador de la web “valencianisme.com” difongué el neoblaverisme tot el que pogué. També és cert que el seu “activisme” neoblaver ha acabat en quant li han donat un càrrec com a regidor a l’Ajuntament de València (amb un bon souet) i altres prebendes. Des d’aleshores ençà sembla més preocupat aquest xic per fer activisme LGTB que alra cosa. Això és molt respectable, però clar, no és nacionalisme. D’altra banda, com a president un temps de la Junta Central Fallera o com a responsable de Compromís en eixe organisme, poc o res ha fet per a canviar el món faller, o perquè eixe món deixe de ser un feu espanyolista i blaver.

–Víctor Baeta: Hem dubtat per a posar a aquest personatge, però la seua obsessió neoblavera ens obliguen a fer-ho. La seua evolució ideològica és delirant (FRAP-PCPV_MDT-UPV-RVPVE). I més encara la seua obsessió neoblavera, quan ell és nascut a Barcelona, i ha patit durant molts anys l’anticatalanisme de la ciutat de València dels anys 70, 80 i 90 del s. XX. També hem inclòs el seu partidet neoblaver RVPVE en la llista de partits. L’article que li dedica la wiki en català, per cert, a més de ser prou laudatori, amaga la seua passada militància en partits espanyolistes (FRAP i PCPV), la qual cosa no és científica. Però ja hem dit que la wiki en català referida al PV té un to marcadament neoblaver, que li ha imprès l’esmentat Francesc Fort.

Ixen de la llista:

–Vicente Iranzo: Aquest pseudo-intel·lectual blaver (amb una xifra ridícula de publicacions) està fins i tot desaparegut de les xarxes socials, on se volia fer de notar. És totalment, doncs, irrellevant, i per tant el treiem de la llista.

–Pepe Herrero. Aquest periodista radiofònic investigat i condemnat pels aldarulls del 9 d’Octubre de 2017, és un vulgar periodista radiofònic d’un programa de ràdio totalment irrellevant. Ix de la llista, doncs.

–José Javier Esparza: Periodista nacut a València però d’origen foraster. Participa habitualment en mitjans de comunicació madrilenys d’ultradreta. Du un ull tapat, com si fóra un pirata, la qual cosa li dóna un aspecte sinistre. Els seus programes tenen escassa audiència, i per tant ix de la llista.

–Vicente Barrera Simó: Ex-torero que pujà a la categoria de vice-president i conseller de Cultura per Vox. El seu pas per la conselleria de Cultura, on estigué menys d’un any, fou nefast en tots els sentits, ja que a banda de no fomentar la cultura i fomentar activitats tan dubtosament “culturals” com la tauromàquia, estigué obsessionat amb l’anticatalanisme. Com ja no és conseller, cal, doncs, treure’l de la llista.

I la llista restaria, doncs, ordenada, d’aquesta manera:

1-Cristina Seguí. Una dona que tampoc es cansa de fer activisme anticatalanista, encara que ella és d’origen ben català: El cognom Seguí prové de la Vall d’Albaida i és en qualsevol cas català, present a Catalunya i a les Illes Balears, d’on possiblement passà al País Valencià al s. XVII, després de les repoblacions després de l’expulsió dels moriscos.
Aquesta dona, com diem, viu dedicada en cos i ànima dedicada a atacar l’esquerra i sobretot el nacionalisme. I el problema és que du massa anys fent-ho. I ho fa perquè els mitjans li donen canxa o la troben gracioseta. Ha arribat el moment d’acabar amb aquesta activitat d’aquesta senyora, i fer que per fi en sa vida treballe i faça coses profitoses. Al final li farem un favor. Hi ha un clamor de gent seguidors de la web que ens demanen a més que fem una campanya contra ella.
Així doncs, aviat encetarem aquesta campanya personal i individualitzada contra ella, que tindrà èxit, com totes les campanyes semblants que hem fet, Ja informarem. I de moment la posem en primera posició de la llista.

Tot seguit venen les màximes figures de l’actual govern valencià que destaquen pel seu anticatalanisme.

2-Carlos Mazón Guixot: Un personatge fins al moment fosc en diverses administracions peperes, però a qui el poder se li ha pujat al cap de manera total. D’altra banda el seu anticatalanisme forma part del seu espanyolisme acèrrim. La darrera eixida de to seua en aquest sentit fou en dir que ell governa desde el Estado español y para el Estado español. Com diria el twitter Joaquim Torrent sic! Això a banda que com molts “alicantinos” creuen que l’activitat econòmica sols és el turisme, i no pensen fomentar ni ajudar altres sectors. Sembla que tindrem altra legislatura amb cap ajuda a l’agricultura valenciana ni al sector de la taronja. I això, per als que som descendents de llauradors de taronja és senzillament insultant. Aquest individu, en definitiva, fa certa la dita de “alicantino, guapo y fino”, en el sentit lleig, d’aquesta dita.

3-José Antonio Rovira Jover: Actual conseller d’Educació, ex-alcalde de Sant Vicent del Raspeig (Alacantí) i ex-funcionari de segona fila en diverses administracions peperes. Aquest individu ha mostrat una veritabla obsessió contra la normalització lingüística. A banda de que el seu evident sobrepès i poca energia demostren que no ha treballat mai dur, i en la seua conselleria, davant els reptes que sempre suposa l’educació, cal algú que treballe dur.

Aquests dos representants del govern valencià fins ara citats tenen ambdós cognoms catalans (Mazón és una castellanització de Massó. En Alacant i Múrcia hi ha moltíssims cognoms catalans castellanitzats: Reverte, Pujante / Pujalte, Puche, Rosique, etc.). I com és possible que algú renegue dels seus orígens, i fins i tot els odie? Sigmund Freud no s’ho aconseguiria explicar mai. Si és per llapaculisme i submissió a la seua nova identitat nacional castellana, doncs això és senzillament miserable.

Les altres dos figures d’aquest govern que incloquem a la llista tenen un origen, però, foraster:

4-Carlos Flores Juberías. Personatge curisosíssim, histriònic i en alguns aspectes divertit. Exmilitant de Fuerza Nueva, professor actual de Dret Constitucional. Es coneix que eixe departament és un cau de fatxes, perquè també hi ha entre altres, un altre il·lustre feixista valencià, Gorän Rollnert. Tornant al Sr. Flores, ara és diputat al Congrés dels Diputats espanyol per Vox. Fou condemnat per suposats maltractaments a una ex-parella que tingué. Es coneix que aquest senyor té poca feina, o molt de temps lliure, perquè no para de fer activisme per les xarxes socials, en especial Twitter.

5-Llanos Massó: Presidenta de les Corts Valencianes per Vox. Malgrat el cognom català, és albacetenya (la qual cosa indica també el seu nom propi, ja que la Virgen de los Llanos és la patrona d’Albacete). Ha destacat també pels habituals estirabots anticatalanistes de la dreta valenciana. Tenim, doncs, un altre exemple de manxecs que venen ací a no integrar-se i intentar imposar-nos la seua cultura, i que canalitzen el seu espanyolisme en anticatalanisme, com ja feren Manolo del Hierro, Antonio Palomares, Vicente González Lizondo i tants altres.

Tots aquests tenen en comú una característica que hem citat sols respecte al primer: se’ls ha pujat el poder al cap. Pobrets, no entenen que el poder és transitori, i que ells dins d’un temps no seran ningú. Perquè els que tenim ja uns quants anys sols hem vist un personatge de la dreta valenciana governar molt de temps: A na Rita Barberà, i al final també acabà caiguent, i fins i tot de manera aparatosa. Tots aquests esmentats eren fins fa no res foscos i mediocres, i de fet ho contiuen siguent. No duraran molt en el càrrec, doncs, i ficaran la pota més aviat que tard.

A continuació, expliquem la següent classificació que hem seguit:

6-María Consuelo Reyna. I és que, encara que siga a nivell simbòlic, tothom ha de saber el mal que va fer aquesta dona durant més de 20 anys al capdavant de Las Provincias primer i del Diario de Valencia després.

7-Vicente González-Lizondo fill de Vicente González Lizondo, de nefasta memòria. Aquest xic s’entesta en intentar fer el mateix que feia son pare, anticatalanisme tronat. Potser no entenen la veritable valenciania, perquè aquesta familia és d’origen foraster (provenen de Casas Ibáñez, província d’Albacete). Sembla en qualsevol cas, l’activista blaver més actiu a hores d’ara, i per això l’hem posat en posicions capdavanteres.

Per cert, recordem que tenim encetada una campanya perquè en Torrent (Horta Sud) lleven el nom d’un carrer a son pare Vicente González Lizondo. I és que això és inacceptable. I recordem també que Torrent ha estat tradicionalment un feu socialista, i que el PSOE valencià n’és culpable, per acció (si el posaren ells) o per omissió (si no han fet res perquè lleven aquest nom). Recordem també com el PSOE valencià subtilment ha afavorit el blaverisme d’ençà de la transició, com analitzem en l’apartat corresponent.

8-Cake Minuesa: Pujà posicions aquest histrió ultradretà nascut a València però d’origen foraster. Potser algun dia encetarem una campanya per a rebre’l com es mereix si ve als nostres actes a provocar.

9-Lluís Fornés el Sifoner. L’evolució d’aquest individu és d’allò més patètic. De cantant de la Nova Cançó més o menys graciós, passà a censurador de paraules “catalanes” en Canal 9, a pesadíssim occitanista i a neoblaver. Ara ha combinat l’occitanisme amb el neoblaverisme i el resultat ha estat un veritable odi anticatalà, acusant els catalans d’haver impedit la unificació amb l’occità i de ser això la causa principal dels problemes lingüístics i nacionals dels valencians (!!!). El problema és que aquest senyor està jubilat i es coneix que no té altra cosa a fer que difondre aquestes delirants idees. Això unit al seu histrionisme fa que els darrers anys estiga caiguent en el patetisme. Per això mateix li diem: CALLE JA SR. SIFONER. Torne’s a sa casa, visca tranquil els anys de vida que li resten (que esperem que siguen molts) i deixe de molestar.

De les posicions 10 a 13 estan Joan Mansanet, Lluismi Campos, Pere Mayor i Enric Morera. Pere Mayor i Enric Morera són els que han promocionat dos personatges dels quals hem parlat ja: Joan Mansanet i Lluismi Campos respectivament. Al voltant del nostre comunicat respecte al decès de Pere Riutort ja parlàrem de les presumptes estafes de Campos i Mansanet, i de com eixos dos són objectiu priotari de les campanyes de la nostra web. Però, insistim, Campos i Mansanet han arribat on han arribat perquè han tingut el patrocini i promoció de Morera i Mayor respectivament. I per tant, ells també ne són responsables.
Morera i Mayor ja tingueren un paper important en el seu dia en el procés que dugué a treure el grandiós Francesc de Paula Burguera del capdavant de l’antic PNPV, que acabà convertint-se en la UPV a mitjans dels 80 del s. XX. Fou un procés dirigit per un personatge fosc i tèrbol, Josep Lluís Blasco Estellés a qui Pere Mayor obeïa com a un oracle.
Diuen ara que Pere Mayor està ficat en negocis tèrbols al centre d’Europa.
Cert que Mansanet no té càrrecs ara al nacionalisme valencià, però n’ha tingut. I en qualsevol cas deuria de ser tirat del partit i del moviment. Quant a Campos, ha estat de cap de gabinet d’Enric Morera. Llavors la pregunta és evident: Enric Morera és tonto? Té fama de babau i ninot, però no se port ser més tonto de tenir com a home de confiança un personatge així.
La connexió directa, doncs, de Mayor i Morera amb Mansanet i Campos respectivament, justifiquen de sobres la seua inclusió en la llista, i en posició rellevant.
PERQUÈ QUI ESTAFA UN NACIONALISTA ÉS PITJOR QUE ELS BLAVERS.

De les posicions catorzena a dessetena estan els neoblavers que hem esmentat al principi i que entren a la llista:Francesc Fort, Vicent Flor, Pere Fuset i Víctor Baeta.

–En posició dihuitena i dinovena estan dos nous polítics blavers: Salvador Miralles i Tomàs Melià, figures destacades de la coalició Decidix i del partit Lo Nostre. Són partits molt xicotets, amb implantació pràcticament sols a la comarca de l’Horta, i que han tret uns resultats residuals en les eleccions autonòmiques de 2023.

–20-Enric Esteve, president de l’entitat blavera Lo Rat Penat./

–Entre les posicions 21 i 23 hem posat a les tres màximes figures “intel·lectuals” del neoblaverisme al País Valencià: Vicent Baydal, Ferran Esquilache i Frederic Aparisi.

Sobre Baydal ja hem parlat abundosament en altres fils, en la campanya contra el seu nomenament com a cronista de València i en la denúncia que li hem fet a ell i altres amiguets seus, i no anem a repetir ací la seua manca de rigor científic, la seua manipulació constant, les seues ganes de trepar i eixir a tots els mitjans, el seu autobombo contant, etc. Esquilache és una mena de gosset seu, i segueix el seu “mestre” en totes aquestes coses.

La seua inclusió en la llista, sí que tindria una certa justificació, ja que són neoblavers. És a dir, no són blavers en sentit clàssic, sinó que pretenen fer una construcció històrica a partir de l’Edat Mitjana (de la qual diuen ser experts) on el Regne de València apareix com a entitat diferenciada del Principat de Catalunya. I aquesta és una idea obsessiva de Baydal i Esquilache, que pretenen justificar amb suposades troballes documentals i fent el cherry picking que tant critiquen. Com hem denunciat, la motivació principal seua és pensar que això donarà vots a la coalició Compromís, i llavors ells podran accedir a les prebendes que tant anhelen. Però en primer lloc, Compromís no té ni de bon tros el copyright del nacionalisme valencià, hi han altres partits nacionalistes valencians com ERPV, Demòcrates Valencians, la CUP (amb regidors en alguns pobles) i altres. En segon lloc, les seues prebendes, souets, poltronetes, subvencions, etc. són nacionalisme valencià? PER SUPOSAT QUE NO. No ens interessen ni tenen res a veure. I aquesta motivació és la causa darrera per la qual aquests xics (i algun altre) estan intentant fer tota aquesta nova reconstrucció històrica.

D’altra banda la història no se pot canviar segons interessos polítics. Això s’ha fet en altres llocs i moments i és perillosíssim. Recorda l’Ahnenerbe dels nazis, que cercava avantpassats de la raça ària a Bolívia o al Tíbet (sic!).

Els altres dos, sobretot Esquilache, són una mena dels seus esbirres. Aparisi a més és un xic força cregut.

–24-Paquita Chilet. Aquesta dona és l’actual presidenta del GAV. Per aquesta raó té rellevància suficient per a figurar a la llista. Tanmateix, com hem dit ja, aquesta dona sembla haver dut al GAV a un camí de moderació i constructiu. Per això té tot el nostre aplaudiment i recolzament.

–Entre les posicions número 25 i 27 hem posat a uns que posdem considerar “intel·lectuals” blavers: Voro López, Toni Fontelles i Sandra Ombuena.

-I tanquem la llista en les posicions 28 a 30 amb tres velles glòries blaveres i anticatalanistes: José Luis Roberto, Carles Recio i Baltasar Bueno. Hem dubtat si treure ja a Carles Recio, ja que no pinta absolutament res, ni dins del blaverisme ni enlloc. Però la seua vida i els seus fets són tan delirants, que mereix continuar, ni que siga perquè la gent es divertisca un poc (i se sorprenga veient com aital personatge, en el seu dia, arribà tan lluny).I sobre José Luis Roberto, doncs malgrat que durant un temps sí que tingué rellevància, ara està ja vell, decrèpit i acabat, i el seu activisme se centra en fer-se paelles a l’Hogar Social eixe que té amb amics seus vellets fatxes recordant batalletes.

I bo, repetim altra volta que aquesta llista té un caràcter informatiu i científic. Per aquesta raó, tot el que hi exposem està rigurosament documentat, i en molts casos fins i tot posem un enllaç a la Wikipèdia o altres encilopèdies per a trobar més informació sobre el personatge en qüestió, i on se pot verificar que el que afirmem, doncs, és cert. I fins i tot, tots els que ixen, en especial els que pugen posicions o estan en posicions davanteres, ens deurien agrair que els fem publicitat i els donem a conèixer. Hi ha molts blavers que ens han demanat personalment estar en la llista, i no hem accedit!

Continuarem, doncs, actualitzant la llista i informant-vos.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

Com ja hem comentat molt sovint, en 2011 la web visqué un procés de reestructuració. Mirtjançant aquest procés, entre altres coses, la web primigènia, que es deia www.antiblavers.info , passà a dir-se www.antiblavers.org .

El nom de www.antiblavers.info quedà per a un recent creat blog. Amb el temps, i degut a problemes amb el servidor, el nom es canvià a l’actual, www.antiblavers.net .

El blog www.antiblavers.net pretén oferir un contingut fresc, àgil i directe. I tot i que no ha tingut la ressonància de la web principal, estem molt contents també amb la seua funció i els resultats aconseguits.

Els webmestres imformàtics decidiren en el seu dia posar com a imatge distintiva del blog el bell dibuix que féu el dibuixant flamenc Anton van Wijngaerde de la ciutat de València en panoràmica en 1563, i amb ell ens acomiadem.

Una volta més, als seguidors de la web, gràcies pel vostre suport.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

L’any 2015 fou un any dur per a nosaltres, ja que ens deixaren molts (massa) amics. En febrer d’aquell any ens deixà Pere Maria Orts i Bosch, amb qui tinguérem una relació amical durant tants anys. La seua mort, però, tenint present que tenia 94 anys, era esperada. I a finals d’aquell any ens deixà Francesc de Paula Burguera, amb qui tingueren sols uns pocs contactes personals però que era una persona que admiràvem profundament.

Però la mort de l’amic Jaume Sanz i Buxó ens sobtà de ple. En primer lloc, perquè fou sobtada, cosa d’un parell de mesos. En segon lloc, perquè el nostre amic sols tenia 48 anys. En tercer lloc, perquè era més que un amic, era un conseller, un recolzament, una persona que sabies que sempre estava allà, i que si la necessitaves, de ben segur que t’ajudaria i podies comptar amb ell.

He conegut al llarg de la meua vida poques persones de la categoria d’en Jaume. Era una persona optimista per naturalesa. A més com hem dit, tenia seny o trellat com diem ací. Era una persona tranquil·la i que transmetia tranquil·litat als qui l’envoltaven.

Podria seguir dient qualitats seues, però després de fer un balanç, crec que la seua qualitat principal era la fidelitat. Fidelitat a la família, en primer lloc, era un home que l’estimava profundament. Fidelitat als amics, com he dit adés, sabies que sempre podies comptar amb ell, que sempre estava si alguna volta el necessitaves. Fidelitat a la nació, era un nacionalista íntegre. Fidelitat, en definitiva, a totes les coses que són realment importants.

En Jaume ens recolzà en el projecte de la web des dels inicis, de manera sincera i entusiasta, com sempre feia ell les coses. En Jaume, tot i ser originari del Principat de Catalunya, era d’origen valencià, i sempre tenia interès per les coses valencianes i, siguent ell un nacionalista, com no, pel nacionalisme valencià. Una vegada en una conversa informal, un del nostre equip li digué que en aquesta vida hom havia de fer tres coses: Escriure un llibre, plantar un arbre i tenir un fill, i que eixa persona havia fet les dos primeres coses i li mancava la tercera. Llavors en Jaume digué: “Antiblavers és un fill”. És una afirmació potser exagerada, però demostra com valorava i apreciava el nostre projecte.

I conclourem aquesta nota amb aquesta imatge, que creiem que representa l’esperit d’en Jaume:

Aquesta imatge és d’un llibre medieval que es diu Vidal Maior. Aquest llibre recull la compilació dels Furs d’Aragó feta al s. XIII en temps de Jaume I pel bisbe d’Osca, el català Vidal de Canyelles. Aquesta imatge mostra precisament el rei En Jaume manant a Vidal de Canyelles la compilació dels furs aragonesos.

L’hem triada per molts motius. En primer lloc, i encara que siga casualitat, perquè el protagonista es diu Jaume, com ell. En segon lloc, perquè trobem que és una imatge bellíssima, com bellíssima era l’ànima d’en Jaume Sanz i Buxó. En tercer lloc, perquè representa un rei que vol posar ordre, mesura, dret, en definitiva. Tot això féu en Jaume Sanz en vida en molts diversos àmbits.

Mon pare sempre deia que es van morint les bones persones (i ell, mon pare, era també una bona persona) abans que les dolentes. Per desgràcia, el cas d’en Jaume li dóna la raó.

Servisca, doncs, aquesta nota com a modest homenatge a una persona que fou més que un amic, i la falta del qual ens deixà un gran buit irreparable.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

Va ser a principis de maig de 2005, que la web www.antiblavers.info començà la seua existència. A principis de 2011, la web va experimentar un procés de transformació que féu que el projecte se bifurcara en una web pròpiament dita, www.antiblavers.org, i un blog, que mantingué l’antic nom de www.antiblavers.info , i que ara s’ha convertit en www.antiblavers.net. La web continua oferint un gran material de documentació i fins i tot de recerca històrica, a banda del fòrum, i el blog és quelcom fresc, dinàmic i actual.

La gènesi del projecte l’hem comentada en privat però ja és hora que la comentem en públic. Un grup de gent volíem fer una eina seriosa i científica contra el blaverisme. Al mateix temps, hem volgut fer una eina útil en sentit ample.

Durant aquests 19 anys, malgrat no haver fet tot allò que ens haguera agradat, estem molt contents i satisfets amb els resultats aconseguits. I evidentment, tenim molts projectes que, amb la vostra ajuda, esperem aconseguir entre tots. Creiem que som part important en la derrota del blaverisme violent, representat pel GAV i les JJGAV.

Volem donar les gràcies en primer lloc, als que heu fet possible que la nostra web aplegue a vora 3000 evidències de la senyera quatribarrada a la nostra terra. Precisament fa poc hem fet una reestructuració d’aquesta secció on hem afegit, dins de la secció de Bandera i escut, dos noves seccions més: Una dedicada a les Falles, i una altra dedicada als Moros i cristians. Aquesta darrera secció dels moros i cristians se li dediquem a un gran col·laborador que tenim de les belles comarques del Sud del País Valencià. En segon lloc, volem donar les gràcies a tots els que heu col·laborat de diferents maneres a la nostra web des de la seua fundació.

Un dels objectius d’aquesta web és sens dubte derrotar el blaverisme. I entre tots ho hem aconseguit. Gràcies a tots. Podem dir que, després d’aquests désset anys, hem contribuït decisivament en la derrota del moviment blaver, que començà amb la debacle en 2011 de Coalición Valenciana i Sentandreu.

Els temps, però, han canviat, i ara l’enemic ja no és el blaverisme com a tal, que està pràcticament desaparegut. Fa temps que denunciem el neoblaverisme, que per desgràcia ha ocupat importants quotes de poder en la coalició Compromís, o com a mínim els fan molt de cas. Expliquem la seua història en el comunicat que férem de la campanya contra el nomenament de Vicent Baydal com a cronista de València, i no anem a repetir-ho ací. Se podria definir sintèticament com un anticatalanisme light. Cert que no posen en dubte la unitat de la llengua o els vincles històrics i culturals del PV amb la resta dels PPCC. Però el que pretenen en el fons és la creació d’una consciència nacional valenciana diferent a la resta dels PPCC.

I la raó quina és? Doncs ells creuen (potser sincerament, no ho negue), que això li donarà vots a Compromís. Aquesta idea és legítima. El que no és legítim és la raó de fons per la qual volen eixos vots. Si mireu els sous públics dels dirigents d’aquest partit ho entendreu millor. Si ens endinsem en els actors principals del neoblaverisme trobem casos més escandalosos, com una beca monumental que li han donat al susdit Vicent Baydal, o com un dels altres actors principals del neoblaverisme, Vicent Flor, guanyara més que el propi president de la Generalitat Valenciana quan presidí una fosca i mediocre entitat de la Diputació de València.

Es tracta, doncs, d’això, de sous, poltronetes i prebendes de diversa índole. I nosaltres, o millor dit, el poble valencià, què té a veure amb tot això? Doncs no res. O dit d’una altra manera, és legítim canviar la història i la consciència nacional del poble valencià per a aquests objectius tan terrenals i miserables? Doncs per suposat que no.   

Així doncs, cal reorientar la lluita de la nostra web, els actors i els moviments contra els quals lluitar. L’enemic ara és més subtil i difícil de detectar. Tot plegat recorda la situació que estem vivint amb aquest coronavirus. Però s’ha de lluitar contra ell, perquè si no acaba empastifant tot, com està fent el virus, i com ha fet el neoblaverisme en Compromís i una part del nacionalisme valencià.

Reconeguem a més que contra Vicent Baydal hem encetat una croada personal. Aquest xic ha faltat greument el respecte a un dels nostres col·laboradors, per la qual cosa ha estat denunciat. A més el seu modus operandi, dient infàmies i acudint a fonts blaveres poc fidedignes ens indiquen que, tot i que accepte la unitat de la llengua, cultural, etc. ell en el fons és un blaver. I la prova més evident l’hem tinguda recentment, quan, enmig d’uns atacs continus i brutals del PP i Vox a la nostra terra, no para de fer declaracions de que “els valencians no són catalans ni ho han estat mai”. Ell és lliure de creure-ho si ho vol. Però fer passar això com a veritat científica, i més en aquests moments, és d’una mesquinesa total. I demostra que al final, aquest xic no és que siga neoblaver, és que és blaver directament. 

Tenim noves idees i nous projectes en ment, que esperem fer-vos conèixer molt aviat. I de moment estem capficats en dos tasques gegantines:

1-Amb l’ajuda d’un heroic col·laborador vàrem traduir tots els continguts de la web al castellà i a l’anglès.

Les traduccions d’aquest col·laborador evidentment les revisàrem, i això ens ajudà a actualitzar i millorar els continguts, eliminant links que no funcionaven, afegint info destacable, com ara la menció i publicació en la web de l’article La Lepra Catalanista de Blasco Ibáñez, una gran mancança des dels inicis de la web, que gràcies a la revisió que férem dels continguts, hem subsanat.

Donem des d’ací públicament les gràcies a aquest col·laborador que tan gegantina tasca està fent, i que tanta difusió i lluentor li donarà a la nostra web.

També enllestírem la traducció de la web al francès i a l’alemany.

2-Hem encetat una campanya a favor dels llauradors valencians de taronja. No hi ha res que represente millor l’essència valenciana que la taronja. Molts valencians a més som descendents de llauradors de tarongers. I la taronja podem dir que és la reina de les fruites, una fruita de propietats excepcionals.

I la situació del camp valencià, i del sector de la taronja en concret és dramàtica. I el més greu és que ningú no en parla d’això.

Amb aquesta campanya pretenem ajudar els llauradors de la millor, o potser única, manera que hi ha: ës ajudar a que el que produeixen el venguen directament al consumidor final sense passar per intermediaris. Els intermediaris, i concretament les cadenes de supermercats, són autèntiques sangoneres del camp valencià i dels llauradors de taronja. I aquesta és l’única solució.

Tot just hem encetat aquesta campanya, però anem a diversificar-la de totes les maneres possibles.

Considerem que és la campanya més noble i més grandiosa que hem encetat mai.

Però tornant a l’inici, és moment de joia, perquè al nostre País Valencià, i més encara en el món del nacionalisme, poques entitats i iniciatives arriben a durar 19 anys (i els que ens esperen), i perquè estem molt satisfets dels objectius aconseguits. I sobretot, perquè tenim la mateixa il·lusió i ganes de fer coses que el primer dia. I la tenim perquè tenim moltíssima gent que ens recolza, que ens ajuda, o que ho ha fet en diversos moments, alguns d’ells crítics i difícils. I això és el més important. Gràcies a tots ells des d’aquest comunicat.

Endavant.

Equip d’antiblavers.

Còpia moderna d’una miniatura perduda del manuscrit de la Crònica, en la qual es fa la proposta a Jaume I per a conquerir València al castell d’Alcanyís, a la província de Terol. En ella podem veure agenollat a l’occità Hug de Fullalquer, mestre provincial de l’orde hospitaler, fent-li la proposta de conquerir el regne moro de València al rei En Jaume, que li escolta amb atenció. El noble aragonès Blasco de Alagón (que coneixia el país perquè hi havia viscut desterrat) fou convidat per ell a informar de l’estat del territori, cosa que féu, sumant-se a la proposta del mestre de forma entusiasta, amb un gran elogi del regne : “E és la meylor terra e la pus bela del món…” (El passatge és al Libre dels feyts de Jaume I, núms. 127-131).

Benvolguts amics:

Hui és 25 d’abril, i com sabeu, el 25 d’abril se commemora la batalla d’Almansa.

Aquesta batalla tingué lloc en aquesta localitat castellana propera a Xàtiva el 25 d’abril de 1707, i suposà la derrota de les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria (composades per un conjunt de tropes portugueses, angleses, holandeses i alguns pocs valencians i catalans) front a les dels partidaris de Felip d’Anjou (bàsicament francesos i castellans, i uns pocs mercenaris irlandesos) en la guerra de Successió a la corona espanyola. Més enllà de la qüestió estrictament dinàstica, suposà l’ocupació del País Valencià per les tropes borbòniques i l’anulació dels Furs de València, que dataven del temps de la conquesta de Jaume I. Suposà en darrer terme la fi de l’autogovern que els valencians havien tingut des de la Reconquesta jaumina i la imposició total de les lleis castellanes a la nostra terra, fins i tot en el Dret privat, la qual cosa no va ocòrrer a la resta de territoris de la Corona d’Aragó, on com a mínim se conservà el Dret Civil propi.

L’ocupació borbònica del territori valencià fou extremadament dura, amb episodis com la crema i destrucció de Xàtiva, i el conseqüent rebateig del seu històric nom pel de San Felipe. Anys després els xativins prengueren simbòlica venjança, penjant boca avall el quadre de Felip d’Anjou que hi ha al Museu de l’Almodí (ho féu en realitat el director del museu i cronista llavors de Xàtiva, Carles Sarthou, a incitació del llavors prevere i antic canonge de la Seu de València Francesc Gil i Gandia):

També foren cremades i destruïdes Vila-real i altres poblacions.

En commemoració d’aquest dia, molts valencians ixen cada any al carrer a reivindicar la llibertat per a la nostra terra. Per desgràcia, els diferents governs autonòmics valencians no han fet res perquè aquest dia siga festiu, i és per això que, si el 25 d’abril no cau en dissabte o diumenge, els diferents actes commemoratius han de fer-se sempre el cap de setmana següent o anterior.

Hui fa 317 anys d’aquella batalla, i els valencians encara estem vius i seguim lluitant. Encara resten molts maulets (nom dels soldats partidaris de l’arxiduc Carles front als de Felip d’Anjou, anomenats botiflers). I sens dubte, el maulet més gran de tots els temps es diu Guillem Agulló i Salvador, quasi a la par amb son pare Guillem Agulló i Lázaro.

Servisca, doncs, aquest fil de recordatori seu altra volta.

L’equip de www.antiblavers.org i www.antiblavers.net vos convida a lluitar per aquesta terra.

Benvolguts amics:

Hui és 23 d’abril, el dia de sant Jordi. L’equip de www.antiblavers.org vol desitjar-vos, doncs, un feliç dia de sant Jordi. És una jornada festiva a diversos indrets: el Principat, Aragó, Castella i Lleó (per motius aliens a sant Jordi, sinó perquè eixe dia és la data de la batalla de Villalar), etc.

Sant Jordi fou el sant patró dels diversos territoris de la Corona d’Aragó, a més de ser el sant patró de diveros indrets d’Europa: Anglaterra, Gènova, Geòrgia, Rússia, Grècia, Bulgària, Etiòpia, etc.

Pel que fa a la nostra terra, fou l’antic sant patró del Regne de València, abans que fóra substituït per sant Vicent Ferrer, i fou el patró i emblema del braç militar (nobiliari) a les Corts valencianes. Conta la tradició que sant Jordi baixà del cel a lluitar amb els cristians a la batalla del Puig, com mostra el magnífic retaule de Marçal de Sax que hui dia és al Museu de Victòria i Albert de Londres:

També és d’especial veneració a Alcoi, per haver-se aparegut segons diu la tradició durant el setge dels moros revoltats en 1276.

D’altra banda, el dia de sant Jordi és el dia mundial del llibre, i a tot el món se celebra aquesta data amb vendes i presents de llibres.

Que tingueu, doncs, un bon dia.

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

El dia 11 d’aquest mes es compliran 31 anys de l’assassinat del jove nacionalista i antifeixista Guillem Agulló i Salvador per part d’un grup de feixistes.

Molt s’ha parlat i escrit del tema, i no anem a repetir la història, que en si és desagradable, de com els feixistes assenyalaren, acaçaren i finalment assassinaren Guillem.

Sí que convé que recordem l’entrevista que férem des d’aquesta web a son pare, també de nom Guillem, fa un temps, on conta com la seua família va viure tot això. Més interessant creiem que és la part on conta el patiment enorme de la seua família després de l’assassinat del seu fill, que al nostre entendre és potser tan greu com l’assassinat en si.

31 anys després continuen passant coses molt escandaloses al vontant d’aquest fet. Començant per com gent d’alguns grupuscles com el GAV, España2000, la Curva Nord o altres xicotets grupuscles continuen burlant-se de la seua mort. Sense anar més lluny, en la processó (in-)cívica del 9 d’octubre pel matí del 2014, alguns d’aquests grupuscles feren càntics repetits burlant-se de Guillem i lloant aquest assassinat. També és cert, però, que el 9 d’octubre de 2018 fou una gran demostració antifeixista, i tots aquests grupuscles tastaren per fi la seua medecina i notingueren més remei que rossegar ferro, com se sol dir.

Seguint per com en alguns mitjans de la dreta espanyolista continua criminalitzant-se la figura de Guillem i repetint que allò va ser una baralla de bandes. Seguint per com en alguns pobles i ciutats governats pel PP se li continuen negant carrers i places a Guillem, i en canvi sí que dediquen carrers a personatges tan curiosos com Alfonso Rus o Vicente González Lizondo (quins mèrits han fet aquests individus perquè els dediquen carrers?)…Un llarg etcètera.

El més greu potser és que els assassins estan en llibertat i continuen fent de les seues. Com conta el pare de Guillem en l’entrevista que li férem, ni l’assassí ni la seua família li han demanat perdó, quan és el mínim que podien fer.

L’exemple de Guillem, però, té aspectes positius. Representa la lluita de tota una generació, que despertà al nacionalisme en aquell temps. Representa igualment la fidelitat a eixos principis. Representa en darrer terme com, malgrat el seu assassinat pels feixistes, el nacionalisme no sols ha minvat sinó que continua creixent sense parar. Ací podem dir allò que deia l’Església en els primers temps de que sang de màrtirs, llavor de cristians.

I en aquest sentit, malgrat les circumstàncies dramàtiques en què morí, Guillem és un exemple. És la veu de tota una generació i per extensió de tot un poble.

Mon pare sempre me deia que si tens la raó, no tingues mai por. Guillem no va tenir mai por, i per tant, tenia la raó.

Tanmateix, enguany volem homenatjar també el pare de Guillem, Guillem Agulló i Làzaro.

Aquest home ha patit al llarg d’aquests anys tot un calvari, que explica molt bé l’entrevista que li férem al seu dia, i que no anem a repetir ací. Tanmateix, la seua lluita constant i la seua valentia són tot un exemple. Sempre se parla del fill, i és normal, però cal parlar també de son pare, i per això enguany anem a homenatjar-lo a ell també. Igual que hem dit de l’assassí, tota la gent que al llarg de tot aquest temps s’ha burlat o ha faltat el respecte a aquesta família, deurien si tingueren un mínim de dignitat, demanar-los perdó.

Guillem Agulló, pare i fill, són doncs, un exemple de valentia, de dignitat, de coherència, de nacionalisme en definitiva.

Servisca així això com a modest homenatge per als dos plegats.

Equip d’antiblavers.

Foto de Guillem Agulló

P.D.: Com a modest homenatge, posarem una música bellíssima que s’escau perfectament a aquest trist tema. És Una furtiva lacrima, de l’òpera Elissir d’amore, de Gaetano Donizzetti, i cantada per possiblement el millor cantant d’òpera de tots els temps, Luciano Pavarotti. Guillem se mereix la millor música amb el millor cantant.

Benvolguts amics:

De sobres sabeu les dificultats que estan passant els llauradors valencians de taronja. La cosa cada any va pitjor, i enguany en alguns pobles estan pagant la taronja a 6 cèntims el kilo!

La causa directa d’això són els intermediaris, que es porten com a autèntiques sangoneres, exprimint els llauradors fins al límit. I en darrer terme, les cadenes de supermercats i les multinacionals, que volen fruita de qualitat a preu de saldo. Al eremat hi ha molts llauradors que directament regalen la taronja que no han pogut vendre.

Aquest vídeo ens ha trencat el cor.

Per tot això l’única solució per als llauradors valencians  és vendre ells directament la taronja, sense passar per intermediaris. No hi ha altra, les cooperatives, que un temps jugaren un paper important, han esdevingut en molts casos coves de lladres, i han acabat fent el joc a les susdites multinacionals i cadenes de supermercats. Per això, insistim, l’única solució és que els llauradors venguen directament ells el seu producte.

La taronja és l’essència de València i una fruita plena de qualitats positives per a l’organisme. Molts valencians a més som descendents de llauradors de tarongers.

És per això que ens veiem en l’obligació de posar el nostre xicotet granet d’arena en intentar salvar aquest sector de l’agricultura valenciana.

Per això, des de la nostra modesta web, anem a fer una xicoteta base de dades de tots els llauradors que venen directament la seua producció, sense passar per intermediaris.

La unió fa la força, i com som al s. XXI, anem a usar tota la capacitat que ens ofereixen les tecnologies i les xarxes socials en pro d’aquest objectiu.

Començarem, doncs, per l’empresa que ha fet el vídeo que ens ha trencat el cor:

–Econavelina. http://www.econavelina.com/ 609 26 11 63

Ja hem contactat amb dos llauradors que venen la seua producció citrícola pel seu compte:

–Nando Durà. 620565218 . Comandes per Whartsapp.

–Ismael Navarro. @ismaelncfarmer https://www.instagram.com/ismaelncfarme … 10hj8w1gu2

Bo, és un xicotet començament. Esperem fer una gran base de dades que ajude els llauradors que volen sobreviure i qui sap, si fem tot d emanera organitzada i ben feta potser podrem acabar amb la tirania dels supermercats i els intermediaris.

Féu-ne difusió per favor.

Endavant!

Equip d’antiblavers.

Benvolguts amics:

L’equip d’antiblavers (www.antiblavers.org i www.antiblavers.net) aprofita aquestes dates, com cada any, per a desitjar-vos una bona entrada d’any 2024.

Com a notícia, potser alguns ho han vist ja, però anunciem que enguany hem traduït la web al francès i a l’alemany. En els apartats traduïts veureu en la part superior dreta les banderetes de les altres llengües disposables. Aquesta traducció s’uneix així a la que ja férem l’any passat a l’anglès i al castellà. Més motiu de lluentor de la nostra web, i motiu perquè els nostres nombrosos enemics i envejosos, com diria el gran Toni Cucarella (amic nostre per cert) rosseguen ferro.

L’actualitat imminent valenciana i els atacs que està fent el nou govern de PP-Vox a la nostra terra (i també a la nostra terra germana balear) mereixen un comunicat especial, ço que farem quan tinguem temps, perquè nosaltres, a diferència dels nostres enemics, treballem i no perdem el temps. També denunciarem la increïble passivitat del nacionalisme valencià, sobretot de l’oficial, que representa Compromís. Això es deu sens dubte a haver assumit una part de l’ideari neoblaver i també a la comoditat de part dels seus dirigents, que han assumit souets i poltronetes. Al cap i a la fi, neoblaverisme i poltronetes són conceptes sinònims, com sovint hem denunciat. Però com diem, d’això farem un extens i detallat comunicat. 

No oblidem tampoc els vells enemics i rivals de la web. Per exemple anem a reactivar la campanya perquè tiren Vicent Baydal de cronista de València. També hem encetat una campanya perquè li lleven el nom d’un carrer de Torrent (Horta Sud), dedicat al blaver de nefast record Vicente González Lizondo.

Altres campanyes són més entranyables i necessàries, com la campanya a favor dels llauradors valencians de taronja.

Respecte al motiu principal de la web, que és la lluita contra el blaverisme i la seua derrota, creiem que l’objectiu està ja aconseguit. No sols el blaverisme ha fracassat electoralment (i no sembla que se’n vaja a recuperar a curt termini), sinó que el GAV vengué la seua històrica seu a Russafa, entre altres coses, senyal inequívoc de decadència i derrota. Servisca aquesta felicitació, doncs, com a comunicat on proclamarem la derrota (amb totes les cauteles necessàries) del blaverisme, i la reorientació dels objectius de la web.

Ja vàrem parlar l’any passat del perill del neoblaverisme i de com l’Església catòlica valenciana continua siguent la institució més castellanitzada del PV, i està ridículament presa i controlada en la seua cúpula per un grup de gent blavera de la ciutat de València ja totalment marginal.

Continuarem denunciant això i lluitant contra aquests fets. Però la lluita principal de la web ha vingut reorientada a conseqüència de la mort sobtada d’En Pere Riutort i Mestre. Amb Pere tinguérem una relació molt estreta, que no anem a detallar ací per a no donar pistes als enemics. I per això mateix sabem, com expliquem en el comunicat que els darrers anys de la seua vida fou presumptament estafat per dos personatges: Lluismi Campos i Joan Mansanet. Són dos personatges que li deuen molt a Pere, sobretot Lluismi, qui no seria res sense Pere. Sobre Mansanet curiosament fa poc escrigueren a la web informant de moltes presumptes estafes on aquest xic hauria pres part, i aquesta seria, doncs, una més. Com hem dit sovint, qui estafa nacionalistes és pitjor que els blavers, i no mereix ser anomenat nacionalista.

En qualsevol cas, ningú no se mereix ser estafat per dos espabilats i caradures com aquests dos. Sobretot, és inconcebible que Compromís, partit al qual pertanyen, encara no els haja tirat. Per això mateix, la lluita contra aquests dos personatges esdevé l’objectiu prioritari de la web.. A partir d’ara, i fins que no aconseguim l’objectiu, dedicarem tots els esforços a aclarir els fets i, com diem, a que aquests dos siguen apartats del nacionalisme valencià (i de la vida pública si és possible), per a sempre.

I ara ells ho llegiran, i com se creuen que els seus mafiosos padrins els protegeixen per a sempre, no els va a passar res. Però res no és etern. I les nostres campanyes són efectives. I al cap i a la fi, si hem aconseguit derrotar el blaverisme, que tenia molts més mitjans i influències que aquests dos, aquests no ens duraran massa. I així serà.

De moment, tots els que teniu informació sobre Joan Mansanet i Lluismi Campos, passeu-nos-la als e-mails de la web:

contacte.antiblavers@gmail.com

antiblavers.confidencial@gmail.com

Com veieu per tant, estem plens de projectes i il·lusions. I ja anunciem que anem a reactivar les campanyes de tota mena després de l’arribada al poder al govern valencià del PP-Vox. Ells es creuen que ja ens han derrotat, i va a ser tot el contrari.

Que tingueu, doncs, un bon any 2024.

Equip d’antiblavers.

Adoració dels Reis per Roger van der Weyden (ca. 1450).