Benvolguts amics:
Feia dos anys que no reestructuràvem la llista de “Blavers d’Ara”, i ja tocava. Per a la nostra alegria, veureu que ixen de la llista molts dels blavers clàssics, ja que això indica que estan totalment derrotats, i altres són ja prou vellets i no pinten res. Alguns, com veureu, fins i tot els hem posat a la llista de manera anecdòtica, podríem treure’ls perfectament. En total, ixen de la llista aquests personatges:
–Vicent Estruch el Alfarrasí: Aquest xic fou protagonista de diverses agressions el trist 9 d’octubre de 2017. Però en realitat, a aquest xic, qui el coneix? No és absolutament gens important. A banda, la seua estètica plena de tatuatges i amb musculatura umflada amb hormones ens indica que no deu ser un xic gaire llest (sobretot perquè les hormones li desfaran el fetge i la tiroides quan siga vell). En darrer terme, no anem a donar-li publicitat, i el traiem, doncs, de la llista.
–Antonio Cañizares: L’encara arquebisbe de València ha arribat a l’edat de jubilació, i deixarà, doncs, aviat, de ser arquebisbe de València. L’assumpció del valencià per part de l’Església valenciana continua no obstant siguent el gran repte de la societat valenciana, i en parlarem més avant.
–Francisco: Com a cantant i com a personatge públic està ja totalment acabat.
–Àlex Esteve: Aquest xic tingué un paper important en el blaverisme fa un temps, i àdhuc participació en actes violents. Tanmateix, fa molt de temps que no sent res d’ell, i això és una mostra de la derrota del blaverisme clàssic que hem indicat.
–Presen Roca: Altra dona blavera clàssica, pertanyent a la generació llunyana de “ties maries blaveres”, però de la qual ja no se sent res des de fa temps, i que deu ser ja, doncs, una venerable velleta.
Entren a la llista:
–Lluismi Campos i Joan Mansanet. Aquests personatges no són blavers clàssics i ni tan sols blavers. Llavors per què entren a la llista (i en posicions destacades, com veurem)?
Doncs corren rumors, i el tema està en mans judicials, que els dos haurien presumptament participat en l’estafa del prevere mallorquí establert a València Pere Riutort. Pels qui no saben qui és aquest prevere, poden llegir informació d’ell a la seua entrada a la Viquipèdia. En resum, tota una vida dedicada a la promoció del poble valencià i a la defensa del valencià en l’Església valenciana. A principis de la dècada del 2000, en la seua Fundació La Mata de Jonc, disposava d’un capital destinat als seus projectes de promoció del poble valencià. Lluismi Campos era llavors la seua mà dreta en aquesta fundació, i se’ls hauria apropiat presumptament. Joan Mansanet hauria participat també presumptament.
Aquest Mansanet té a més una llarga història de presumptes estafes i enganys a altra gent, com al també nacionalista Joan Senent, o als llauradors de la Cooperativa la Valldigna, del poble dels seus pares Simat de la Valldigna (cosa especialment greu perquè s’aprofità així de la seua poca cultura).
Ho expliquem amb més detall quan parlem d’ells. I com se pot designar qui estafa a un nacionalista? Es pot anomenar nacionalista? Per suposat que no, són PITJORS QUE ELS BLAVERS, i fan més mal que ells, perquè a més donen mala imatge del nacionalisme, i impedeixen així que més gent se sume al projecte.
Però la sorpresa és que els dos han tingut, i en el cas de Lluismi Campos encara tenen, càrrecs importants en la coalició Compromís. Campos sembla ser ara la mà dreta ni més ni menys que d’Enric Morera, president de les Corts Valencianes, i és cap del seu gabinet. El susdit Morera sempre ha tingut fama de ninot i de persona de poc caràcter. Però ara, a més, és tonto? No coneix la gent de la qual s’envolta? Sembla que no, i més raó per tant per a denunciar aquests fets.
En qualsevol cas, Compromís, no se treu les pomes podrides de la cistella? Vol que podrisquen tota la cistella? Doncs això passarà si no les lleven.
–Vicent Baydal i Ferran Esquilache: Sobre Baydal ja hem parlat abundosament en altres fils, en la campanya contra el seu nomenament com a cronista de València i en la denúncia que li hem fet a ell i altres amiguets seus, i no anem a repetir ací la seua manca de rigor científic, la seua manipulació constant, les seues ganes de trepar i eixir a tots els mitjans, el seu autobombo contant, etc. Esquilache és una mena de gosset seu, i segueix el seu “mestre” en totes aquestes coses.
La seua inclusió en la llista, a diferència dels altres, sí que tindria una certa justificació, ja que són neoblavers. És a dir, no són blavers en sentit clàssic, sinó que pretenen fer una construcció històrica a partir de l’Edat Mitjana (de la qual diuen ser experts) on el Regne de València apareix com a entitat diferenciada del Principat de Catalunya. I aquesta és una idea obsessiva de Baydal i Esquilache, que pretenen justificar amb suposades troballes documentals i fent el cherry picking que tant critiquen. Com hem denunciat, la motivació principal seua és pensar que això donarà vots a la coalició Compromís, i llavors ells podran accedir a les prebendes que tant anhelen. Però en primer lloc, Compromís no té ni de bon tros el copyright del nacionalisme valencià, hi han altres partits nacionalistes valencians com ERPV, Demòcrates Valencians, la CUP (amb regidors en alguns pobles) i altres. En segon lloc, les seues prebendes, souets, poltronetes, subvencions, etc. són nacionalisme valencià? PER SUPOSAT QUE NO. No ens interessen ni tenen res a veure. I aquesta motivació és la causa darrera perla qual aquests xics (i algun altre) estan intentant fer tota aquesta nova reconstrucció històrica.
D’altra banda la història no se pot canviar segons interessos polítics. Això s’ha fet en altres llocs i moments i és perillosíssim. Recorda l’Ahnenerbe dels nazis, que cercava avantpassats de la raça ària a Bolívia o al Tíbet (sic!).
Una volta feta aquesta exposició, anem a explicar els criteris que hem seguit en la gradació dels personatges d’aquesta llista:
-La primera posició l’ocupa sens dubte el canonge de la catedral de València Jaime Sancho. L’Església Catòlica és a hores d’ara la institució més castellanitzada de la societat valenciana, i això és una “victòria” del blaverisme, que sempre presumia de que l’Església era l’única institució que “no havia cedit al catalanisme”. Les connexions entre Blaverisme i Església han estat molt estretes, i les analitzem en un apartat de la web. Una volta morts ja gairebé tots els eclesiàstics que recolzaven el blaverisme i la castellanització de l’Església valenciana, sols resta ja enredant i intrigant a favor d’això l’esmentat Jaime Sancho. I per això mereix, doncs, la primera posició.
-La segona i la tercera posició l’ocupen els ja esmentats Lluismi Campos i Joan Mansanet. No anem a repetir ja el que hem dit adés sobre ells, però estafar altres nacionalistes, com hem dit, els fa ser pitjor que els blavers, i mereixen per tant estar en la segona i la tercera posició.
-La quarta posició se la reservem a Javier Cervera, antic responsable de la Curva Nord, que dimití a conseqüència dels fets violents protagonitzats per blavers el trist 9 d’octubre de 2017. Aquest xic està en judicis per això (i és defensat per cert per un vell defensor de joves blavers violents i vell conegut nostre, Vicente Boluda). Se podria inferir que fou un dels ideòlegs del que passà, i per tant mereix estar en aquesta quarta posició.
-La cinquena i sisena posició la reservem als grups blavers més influents hui: En política, el partit Som Valencians, dirigit per Jaume Hurtado, i socialment Lo Rat Penat, dirigit per Enric Esteve. Com ja hem dit altres voltes, Som Valencians és un partit que podríem considerar de centre-dreta i moderat. Així mateix hem de destacar que ha inclòs un individu de raça negra, Gary Eteo en la direcció del partit, i això és lloable. Tanmateix, defensa un blaverisme clàssic i tancat (llengua valenciana, bandera blavera, cap relació amb la resta de Països Catalans), i per tant no és possible l’entesa amb ells. Quant a Lo Rat Penat, continua amb el seu blaverisme tancat, d’ençà dels luctuosos fets de 1977, on Manuel Sanchis Guarner, Joan Senent i altres foren expulsats. L’altra institució blavera destacable, la RACV, darrerament no fa tant d’activisme blaver, en el seu si hi han partidaris de l’acostament a la normativa oficial, i té altres seccions científiques, per la qual cosa no l’hem inclosa ací en aquests moments.
-La setena i la vuitena posició correspon als representants actuals de l’activisme agit-prop del blaverisme, que sempre ha estat tan important, en especial en els seus inicis. I ací posem el locutor de ràdio Pepe Herrero i les activistes Marisa i Isabella, que serien una espècie de reencarnació de les ties maries de la transició, que tants de rèdits donaren als blavers.
-En la novena posició hem posat José Luis Roberto. En realitat el seu partit España 2000 és totalment insignificant, varen vendre el seu Hogar Social prop del jardí d’Aiora, i el propi Roberto té vora 70 anys, i està ja vell i decrèpit. Però aquest home té una obsessió malaltissa per cridar l’atenció de tant en tant, i el darrer 12 d’octubre de 2020 encapçalà un grup d’ultradretans que desfilaren pel barri de Benimaclet a València. Però ho hagueren de fer escortats per la policia i amb una contramanifestació que els triplicava en nombre. Quina diferència amb l’acte semblant que feren en 2010, on entraren al Bar Terra i amenaçaren els presents, veritat?
-En desena i onzena posició hem posat els representants del PP que destaquen ara pel seu anticatalanisme, i ací estan [b[Isabel Bonig[/b] i Jorge Bellver.
-En dotzena i tretzena posició, és a dir, just al mig de la llista, estan els ja esmentats Vicent Baydal i Ferran Esquilache. Com hem dit adés, manipular la història per uns interessos electorals que impliquen prebendes per a ells és inacceptable. I a més, sense ser uns blavers clàssics, sí que es poden qualificar de neoblavers.
-En catorzena posició està una vella coneguda nostra, Cristina Seguí. Puja posicions, però que no se faça il·lusions, no és perquè haja fet mèrits, sinó pel resultat de la reestructuració de la web.
-En quinzena i setzena posició estan dos forasters que tenen o han tingut alguna relació amb el blaverisme, i la inclusió dels quals en la llista ja explicàrem en el seu dia, Hermann Tertsch i Albert Boadella.
-En dessetena posició (i fins i tot podria estar més baix) està un vell activista blaver, Juan García Sentandreu. Està a la llista més aviat com a relíquia històrica, perquè porta ja uns 3-4 anys totalment desaparegut. Ens han arribat veus inclús que, d’ençà de la desaparició del seu projecte de Coalició Valenciana, està arruïnat, i no s’ha pogut recuperar.
-En dihuitena posició apareix José Javier Esparza, que ésun personatge sinistre per l’aspecte (du un ull tapat com si fóra un pirata), però que més que blaver és ultraespanyolista. Aquest individu és nascut a València, però deu ser fill de forasters, i a més ha viscut sempre i viu actualment a Madrid, per tant és valencià de nom sols.
-I entre la dinovena i la vint-i-tresena posició, apareixen, igual que en altres llistes, noms d’intel·lectuals (o pseudo-intel·lectuals) blavers: Voro López, Toni Fontelles, Leopoldo Peñarroja, Ricardo García Moya i María Teresa Puerto.
I també com en altres llistes, tanquen la llista dos històrics blavers, Carles Recio i Baltasar Bueno. En realitat, la seua inclusió és un tant anecdòtica, perquè els dos estan prou desapareguts a hores d’ara, sobretot Carles Recio d’ençà que en 2018 el suspengueren de treball i sou del seu treball a la Diputació de València, en el qual sols anava a fitxar i no treballava.
Com podeu veure, amics, el blaverisme clàssic està desapareguent a poc a poc, però sorgeixen nous perills en l’horitzó, encapçalats pel neoblaverisme.
Però la principal relíquia que ha deixat la influència del blaverisme és la castellanització de l’Església catòlica valenciana. Com això a més a aquestes altures és ja totalment escandalós, cal lluitar contra aquest fet amb totes les forces.
Equip d’antiblavers.