Benvolguts amics:
Ens veiem en l’obligació de tornar a escriure una notícia necrològica d’un amic de la web. I en aquest cas no és un personatge menor. És en Joan Botam i Casals (Les Borges Blanques 1926 – Barcelona 2023).
Parlar de la biografia d’aital personatge seria molt extens, i a més hi ha molts reculls on apareix aquesta ben explicada i detallada. Ingressà de jove en l’orde dels caputxins al seu poble les Borges Blanques, i després prosseguí estudis en diverses institucions, fins a doctorar-se en teologia en la Universitat Gregoriana de Roma en 1956 amb una tesi sobre el gran pensador Arnau de Vilanova, que fou premiada per l’Institut d’Estudis Catalans. Ací comença la seua primera vinculació al País Valencià.
Després ocupà diversos càrrecs dins l’orde caputxí, entre ells el de provincial, dos vegades (1963-1972 i 1987-1993). Al llarg dels anys 60 del s. XX va tenir una incessant activitat en tots els àmbits. Potser el fet més rellevant d’aquesta època fou la famosa Caputxinada. Aquesta fou una tancada de 500 universitaris i intel·lectuals al convent caputxí de Sarrià, en senyal de protesta al franquisme. El pare Botam els va acollir i defensar, usant la seua autoritat religiosa i moral, fins que després de dos dies fou inevitable que les forces policials franquistes entraren al recinte i feren detencions entre els tancats.
Fou un acte molt arriscat i perillós, del qual Joan Botam, com a provincial dels caputxins, assumí tota la responsabilitat. De fet arrossegà conseqüències penals fins a pràcticament la desaparició de la dictadura. Això demostra igualment les seues profundes conviccions democràtiques i nacionalistes.
En els anys 60 del s. XX tingué lloc també el Concili Vaticà II, que suposà una renovació profunda de l’Església Catòlica. Joan Botam s’hi abocà a fons. Aquesta renovació de l’Església catòlica tingué diverses manifestacions, des de que els capellans deixaren de fer la missa d’esquenes al poble, fins a agafar un compromís social més fort, i amb el Tercer Món en particular. Altres detalls foren més anecdòtics, però també importants, com per exemple que en els ordes no monàstics, com els caputxins, els frares deixaren de tenir l’obligació de dur hàbit, o barba. Ell em contava divertit com alguns frares al principi no s’hi acostumaven a anar vestits de paisà.
De molt més abast fou l’assumpció de les diverses llengües del món per a la litúrgia. Això ha tingut i té moltes implicacions. En un sentit més ample, implicà que després del Concili Vaticà II, l’Església deu assumir en cada terra la llengua i la cultura pròpies, i defensar-la. Això es va fer a Catalunya gràcies en gran part als esforços de gent com Joan Botam. Al País Valencià no s’ha fet encara, i dediquem un apartat de la web, a parlar-ne d’això.
Al llarg dels anys Joan Botam desenvolupà també dos facetes interessants, com són l’ecumenisme o diàleg interreligiós, i el pacifisme. També això donaria per a fer dissertacions molt extenses, que ja s’han fet en altres llocs.
Joan Botam malgrat ser català de soca i arrel, tenia profunds vincles al País Valencià. En primer lloc, provenia de la població de les Borges Blanques. I no oblidem que aquesta població està lligada a la llegenda de les 300 donzelles lleidatanes que dugué Jaume I a la ciutat de València. Segons la tradició, en acabar la conquesta, en la ciutat de València faltaven dones. I els de Lleida foren els encarregats de dur-les. Això va ser així perquè, a conseqüència d’haver estat els primers a fer un forat en la muralla àrab (en l’actual carrer del Trenc), tingueren privilegis especials en València després de la conquesta. En total vingueren 300 dones, i no sols de ciutat de Lleida sinó d’altres municipis vinculats a ella: Sarroca, Alguaire, les Borges Blanques, Alcarràs, Prades i Ulldemolins. De cada un d’aquests set municipis vingué ja un matrimoni que s’encarregà del trasllat de les donzelles. Aquests 14 caps estan esculpits en la part de dalt del portal romànic de l’Almoina de la Catedral de València, i representen així a aquests set matrimonis.
En segon lloc, ja hem dit que fou un dels pioners en l’estudi del gran pensador valencià medieval Arnau de Vilanova, que continua siguent un gran desconegut, tot i ser un gran metge i un gran reformador religiós (precursor de la Reforma protestant i del ja citat Concili Vaticà II).
En tercer lloc, sempre tingué una actitud comprensible i respectuosa envers el País Valencià, des de Catalunya estant.
En quart lloc, recolzà el nostre projecte des dels inicis. A més el seu pacifisme i el seu nacionalisme ens inspiraren en diversos moments. I per això fem aquesta ressenya del seu traspàs a la nostra web.
Fou un gran amic nostre, doncs, i la seua pèrdua ens deixa un gran buit. Descanse en pau.
Equip d’antiblavers.